Menyspreu d'una llengua

El dia que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va venir a beneir la candidatura del “Sant Jordi a Catalunya, la festa del llibre i de la rosa” com a patrimoni immaterial de la Unesco em va cridar l'atenció una cosa: de totes les referències que va fer al món de l'edició a Barcelona, només una estava relacionada amb la literatura catalana: quan va esmentar el gran editor Jaume Vallcorba, fundador de Quaderns Crema i d'Acantilado. Per la resta, no hi va haver ni un sol moment, ni un, que es fes venir bé per evocar cap escriptor en català ni cap llibre en català. Res. Ni quan va recordar la data del 23 d'abril i el seu vincle llegendari amb Shakespeare i Cervantes no va poder aprofitar per quedar mig bé i dir, de passada, que Josep Pla havia mort el Dia del Llibre. No va voler ni dissimular l'absolut menyspreu que supuren cap a la llengua i la literatura catalanes. Tota ocasió és bona per fer-lo evident, fins i tot quan, justament, venen a parlar de Sant Jordi. Tota oportunitat és bona per tractar la llengua catalana (i per tant, lectors, autors, llibreters, editors, una expressió cultural...) com si fos de segona divisió, paper per eixugar el terra després de fregar. En canvi, oh casualitat, va mencionar Vargas Llosa recordant que bé que s'hi vivia, a la Barcelona dels anys setanta. Si resultarà que amb Franco vivien millor i amb el català prohibit, arraconat i tancat a casa, també.