Pistes

Els errors, en calent, saben greu. Per un mateix, per la seva autoestima, i sobretot per tots els que en puguin rebre les conseqüències. Però quan fan més mal és quan s'analitzen amb perspectiva, especialment els que han afectat de ple els eixos estructurals de l'existència, el que en diríem males eleccions vitals: generen melangia i retrets. Melangia, perquè tornem una vegada i una altra a l'escenari i al moment de la decisió o de la inacció, que normalment ens evoquen uns panorames molt més esperançadors que el present. Els retrets apareixen immediatament com una barreja de refugi emocional, consol, justificació i recreació del que hauríem estat si haguéssim passat de la potència a l'acte en el moment adequat. És just en aquest punt en què se'ns apareixen les pistes, les indicacions que vam trobar en el camí per agafar la direcció correcta, la del descobriment clau: que viure és fer-ho amb determinació, buscant la vocació, que tot el que no es faci amb passió ens allunya de la felicitat. Aquests indicis, precisament pel sol fet de no saber-los o no voler-los desxifrar, se solen veure com una companyia molesta i dediquen molts esforços a tenir-los amagats. Busquem aliats per fer-ho i la societat ens n'ofereix molts: el consumisme, la superficialitat, la banalitat, l'egoisme, la resignació i moltes altres distraccions que ens ajuden en aquesta feixuga tasca d'esborrar les petjades que hem deixat al darrere, les que ens recorden que en una cruïlla llunyana ens vam equivocar. El problema és que mentre estem concentrats a esborrar el rastre que hem anat deixant, no prestem atenció a les noves pistes que constantment apareixen i ens indiquen, tossudes elles, la direcció que ens convé.