Els ídols de Jim Jarmusch

A propòsit de l'estrena a l'Estat francès de The limits of control, pel·lícula amb la qual Jim Jarmusch sembla que ha arribat a la màxima depuració del seu cinema viatger, silenciós i enigmàtic mentre fa una vindicació de l'art i la imaginació com a resistència en contra del poder, el diari Libération ha publicat recentment uns comentaris del cineasta nord-americà sobre els seus ídols: tots són morts, amb l'excepció de Neil Young, autor de la banda sonora de Dead man i del qual explica que, durant una nit febrosa passada en un hotel, va despertar-se, va aixecar-se del llit, va banyar-se i va posar-se a escriure; l'endemà la febre havia desaparegut i tenia tres cançons noves (Cinnamon girl, Cowgirl in the sand i Down by the river), que Jarmusch defineix com tres monuments de la música folk. Els misteris de la creació. Els altres ídols, uns morts que exemplifiquen la insondable relació entre la creació i l'autodestrucció, dels quals parla Jarmusch són William S. Burroughs (1914-1997), que va espantar-lo una nit en què, després de barrejar vodka amb codeïna, l'escriptor va intentar rebentar una caixa metàl·lica que, segons ell, contenia òrgans del psicoanalista Wilhelm Reich; Jeffrey Lee Pierce (1958-1996), el líder del grup Gun Club que mentre vivia a Tòquio va conèixer a través de Johny Depp, l'any 1995, i que Jarmusch reconeix com a molt influent en els músics, escriptors i cineastes nord-americans de la seva generació; Joe Strummer (1952-2002), el cantant de Clash, amb el qual Jarmusch va compartir llargues sortides nocturnes i al qual ha dedicat The limits of control; Pascale Oggier (1958-1994), que va suïcidar-se poc després de rodar Les nuits de la pleine lune (film d'Eric Rohmer que la intensa presència de l'actriu ha fet mític) i de la qual apreciava la intel·ligència i la resistència a tota forma d'autoritat; el cineasta Samuel Fuller (1912-1997), de qui recorda que no callava mai i explicava sempre històries improbables, i que va ser l'únic que no va emmalaltir durant el rodatge a la selva amazònica (com en el cas de John Huston i Humphrey Bogart a La reina d'Àfrica, l'alcohol va protegir-lo?) de Tigrero (1994), un film de Mika Kaurismaki que, amb la participació de Jarmusch com a actor desmenjat, tornava a l'escenari d'una pel·lícula que Fuller havia hagut d'abandonar a principi dels anys cinquanta; i Nicholas Ray (1911-1979), del qual va ser assistent mentre estudiava cinema a Nova York.

Com va ser que, a principi dels anys 80, Jarmusch fos assistent del director de Rebel sense una causa i Johnny Guitar? Repudiat des de feia anys per la indústria de Hollywood, on havia deixat de ser un cineasta rendible i resultava incòmode per la seva insubmissió, Ray havia esdevingut una figura de culte per a les noves generacions de cinèfils i, en els seus últims anys, sobrevivia fent conferències en universitats i classes en escoles de cinema. Jarmusch estudiava en una escola de Nova York que estava decidit a abandonar abans de començar el tercer i últim curs: no podia pagar-lo. El director de l'escola, però, va oferir-li una borsa d'estudis. El problema és que es tractava de la borsa Louis B. Mayer, associada, per tant, al productor de la Metro. Jarmusch va refusar-la argumentant que Mayer havia destruït Von Stroheim. Però, de manera prou irònica en relació amb un cineasta que també havia estat marginat pels productors de Hollywood, la borsa pagava uns estudis a canvi de fer d'assistent a Nicholas Ray. Aquest era l'heroi de Jarmusch, que no va poder negar-se a l'oferiment. Havia de passar, però, l'examen de Ray, que va preguntar-li què és la dialèctica. El jove Jarmusch va balbucejar tres o quatre coses sobre Hegel (tesi, antítesi, síntesi) i Nicholas Ray va tallar-lo: «Està bé, seràs el meu assistent.» Jarmusch recorda que Ray tenia un geni terrible i que els alumnes en fugien. Ell, però, va restar al seu costat, escoltant-lo mentre parlava d'arquitectura, de política, de música, de James Dean. Quan Ray va estar hospitalitzat, a causa del càncer que va matar-lo, Jarmusch va guardar-li la casa. Un dia va veure Elia Kazan a l'hospital. Ray i Kazan havien estat molt amics, però el primer va detestar el segon quan aquest va col·laborar amb la cacera de bruixes. Jarmusch afirma que, quan va saber que Ray estava malalt, Kazan va voler reconciliar-se amb la seva joventut. Però Ray no en va voler saber res. M'ha colpit aquesta negativa de Ray quan estava a punt de morir. Ell, però, no era qui havia de fer les paus amb el seu passat. Ni tampoc va voler fer de déu i perdonar. Era un home que devia creure que hi ha reconciliacions que no són possibles.