Les errates creatives

Hi ha una anècdota real, ben documentada, que té com a protagonista Joan Fuster. De fet, el reflex de l'anècdota ha romàs imprès en el llibre que recull totes les poesies de l'autor –un llibre que n'aplega set, i que va acabar sent mig negligit per ell mateix–. En la suite de poemes “Criatura dolcíssima”, d'Escrit per al silenci, la sisena part comença així: “Tenies dinou anys, i a punt la joia, / i esperança de mi en les teues galtes. / Jo t'intentava noms o altres carícies”. El fet és que Fuster explica que, d'entrada, ell no havia pas escrit “jo t'intentava noms o altres carícies”, sinó “jo t'inventava noms o altres carícies”. Així mateix ho va donar, mecanografiat, a un linotipista que, amb son endarrerida o pensant en alguna altra cosa, va inventar-se aquell impropi intentar. A l'autor, però, l'errata el va captivar. Tant, que va decidir mantenir-la en el poema, ara ja com a lliçó definitiva. I sí, en efecte, el vers hi guanya. “Jo t'inventava noms o altres carícies” és el que cal esperar. Però la poesia és sorpresa, atzar capritxós, epifania. I, doncs, amb “jo t'intentava noms o altres carícies” la sorpresa esclatava, efectiva. Dues sorpreses, ben mirat. Una, deguda enterament a Fuster (“noms o altres carícies”: els noms que donem a la persona estimada tenen sempre condició de carícia). L'altra, obra d'un anònim componedor distret.

Tot això ve a tomb del següent. L'editorial Pre-Textos acaba de publicar, en dos bellíssims volums de gairebé 1.500 pàgines cada un i en edició acuradíssima de Francisco Javier Díez de Revenga, la Poesía Completa de Gerardo Diego. En un pròleg antic, sota l'epígraf “Relatividad de las erratas y de los errores”, el poeta cita dues menes d'errates: les creatives i les que no ho són. Una quarteta del seu llibre Versos humanos feia: “Noche disuelta en jazmines, / iluminada de escamas, / que pulsa en todas las ramas / música de los confines”. En aquest homenatge al company de grup poètic Rafael Alberti, Diego havia escrit, originàriament, “que pulsa en todas las gamas...”. “Era más refinado y musical las gamas que las ramas [...]. Lo pensé y, para evitar nuevas dudas, me detuve ante la galerada y resolví aceptar la errata con la que el verso ganaba, si no en primor, sí en sencillez”.

L'altra errata no va tenir la mateixa sort. Pertany al seu llibre Soria. El poema va sortir imprès, de bon primer, en un diari de la ciutat castellana. I una de les quartetes deia: “La novia de los sueños / dará vueltas, más vueltas / con el ritmo monótono / de las cosas eternas”. Diego ho va advertir, i va córrer a denunciar el nyap: el d'haver canviat la recta noria per una espúria novia. Potser al meu amic Anjel Lertxundi, però, autor d'una magnífica novel·la sobre la condemna d'un viatge etern, Un final para Nora, li hauria agradat més aquella núvia que gira i gira eternament...