Espanya, sense intel·lectuals

S'explica que José Martínez Guerricabeitia, valencià exiliat a París durant la dècada dels 60, va decidir fundar la mítica editorial Ruedo Ibérico amb la intenció de publicar aquells textos que creia que estarien tancats als calaixos espanyols i que la censura franquista impedia que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, es va decebre en comprovar que aquells calaixos eren buits. L'Espanya de la dictadura era un erm cultural, i només des de l'exili era possible que alguns intel·lectuals, molts dels quals nàufrags de les purgues de l'esquerra, tinguessin coses interessants a expressar.

La figura de l'intel·lectual, sorgida a finals del XIX, emergeix associada a la maduresa de les democràcies amb la voluntat d'esdevenir consciència crítica i la responsabilitat d'exercir un lideratge ètic. En moments de crisi i dubtes, alguns pensadors de referència convidaven a establir reflexions profundes que podien servir per inspirar les societats respectives o ajudar-les a prendre decisions correctes, carregant contra els pecats col·lectius o els prejudicis arrelats. Zola buscava la veritat per damunt de l'antisemitisme patrioter, Arendt ens alertava sobre les conseqüències de l'obediència cega, Benjamin ens convidava a no observar la història des de la perspectiva dels vencedors. Una societat sana és aquella capaç de propiciar un clima de diàleg, que permeti dissidència civilitzada i promogui les habilitats constructives.

Malgrat les dificultats, Martínez Guerricabeitia aconseguí editar alguns dels pensadors més lúcids de l'exili espanyol (amb noms com ara els de Semprún o Sacristán), a banda d'un conjunt de joves prometedors que havien de servir per exercir aquest paper de lideratge cívic en l'Espanya que hauria de bastir la seva pròpia democràcia. Tanmateix, les coses no van sortir ben bé com hauria volgut. Bona part del seu elenc d'autors va ser convidat per Joaquín Leguina a afiliar-se al PSOE –i renunciar, per tant, a la seva independència política– o, en cas contrari, a restar a la freda intempèrie d'un país sense una tradició de llibertat de pensament, i corrompuda per quaranta anys de dictadura. I aquí es va generar una perversa dinàmica de l'intel·lectual orgànic, addicte i dependent del poder, o el “de partit”, sotmès a la lògica de la defensa d'uns determinats interessos polítics, en què, més que diàlegs, trobaven trinxeres, en què la dissidència esdevenia pecat mortal, i en què la construcció, més que ponts, va bastir bombolles.

La qüestió catalana ha estat una prova de força i resistència respecte a la capacitat hispànica de llibertat de pensament. I Espanya no l'ha superada. Quan esclatà l'afer dels papers de Salamanca, a mitjan noranta, mentre Gonzalo Torrente Ballester enardia les masses a defensar “el dret de conquesta”, els escassos columnistes locals que discreparen de la posició oficial no van tornar a publicar ni un sol article a la premsa. Amb l'independentisme la majoria d'escriptors han sortit en tromba contra la sola idea de plurinacionalitat, autodeterminació o resolució democràtica del conflicte. Així, l'intel·lectual de trinxera, amb penosos exemples com ara Pérez Reverte o Vargas Llosa, en comptes de fer servir el seu prestigi per fer reflexionar la societat espanyola sobre les obligacions i contrapartides de la cultura democràtica, han atiat el foc de la catalanofòbia. Les escasses veus discrepants, com ara la del periodista Iñaki Gabilondo, han estat excepcions que confirmen la regla (alhora que els mitjans li han abaixat el volum o l'han confinat al món del Youtube).

Un dels casos paradigmàtics del càstig a la dissidència ha estat el de l'escriptor gallec Suso de Toro. Ha passat de ser considerat una de les veus literàries més valorades a ser pràcticament esborrat de la vida pública, a deixar de ser publicat pels grans diaris, a veure tancada l'aixeta de la promoció de la seva obra, a sabotejar la seva carrera. El seu pecat? Llibres com ara Españoles todos, en què indagava sobre la continuïtat entre els crims de la dictadura i les misèries del règim del 78 i en què exposava el nacionalisme banal (i supremacista) i agressiu contra la pròpia idea de plurinacionalitat. Això l'ha convertit un intocable a la meseta.

El resultat? Espanya s'ha quedat sense intel·lectuals, sense consciència crítica (més enllà d'alguns pensadors de trinxera), i, per tant, és incapaç de desenvolupar la llibertat de pensament necessària per fer front a allò que ells anomenen “el desafiament independentista”, que no representa cap altra cosa que la necessitat de replantejar la seva pròpia identitat. És lògic. Això és el resultat d'un país que durant el franquisme va matar la seva intel·ligència i que durant la monarquia la va avortar.