Raimon: art i política

Amb la tanda de recitals de comiat al Palau, Raimon clou una època que, gràcies a gent com ell, va ser una mica nostra, com el país que ens pensàvem que anàvem fent, i que se'ns n'ha anat de les mans en tantes coses, sense poder anticipar moltes d'altres que ens quedaven per viure i que haurem de maldar per conduir amb més o menys encert. (El mateix Raimon va participar fa més de quaranta anys en un simposi universitari, amb una ponència sobre l'autodeterminació, que bevia dels clàssics marxistes sobre la qüestió, i poc que podia pensar ell mateix en tot el que la història ens havia d'oferir ara i aquí per ampliar el coneixement dels saberuts acadèmics.) La qüestió és que, sempre que ve a tomb, els periodistes demanen a Raimon per la seva posició respecte al procés independentista, perquè, fa un temps, el cantautor va fer unes declaracions que van generar molta polèmica per la seva posició –no militant, bàsicament escèptica– respecte a la dinàmica independentista al Principat els últims temps. D'una banda, Raimon va parlar com algú que ha fet la seva carrera al Principat, ja que, a la seva terra valenciana, els poders públics franquistes, antifranquistes i transfranquistes li van fer la vida més aviat difícil –per no dir impossible– com a artista, fins que s'ha produït la merescuda reparació a càrrec del nou govern valencià col·ligat. Però Raimon va parlar, també, com a valencià que va patir la persecució d'un Estat que va voler (i vol encara) arraconar la llengua pròpia del país al nivell d'un patuès familiar. (En temps de la República, Miguel de Unamuno, a qui Fuster tenia molta mania, et pour cause!, en una conferència a València, aconsellava als assistents que parlessin en família el “dialecto valenciano”, amb la subtil referència al valor internacional del castellà en 20 nacions, mentre comparava “el lemosín conceptuoso y retorcido de Ausiàs March y el castellano de las novelas de Blasco Ibáñez y de Wenceslao Querol, que escribió sus ‘Rimas' en un castellano más dulce que el sabroso jugo de vuestras naranjas [sic].”) I pensava Raimon, com també ho pensaven molts balears –jo els ho vaig sentir dir a ca n'Alcover–, que la independència del Principat podia donar pas a una opressió més grossa encara sobre la resta dels Països Catalans. Molta gent es va tirar a sobre de Raimon amb arguments poc matisats, i a les xarxes d'una manera abusiva i, a cops, insultant (enrabiat, jo mateix vaig descarregar una piulada on deia, no menys abusivament, que “Raimon és intocable”). Com és lògic, en el present immediat i apressant, es tendeix a la simplificació renouera, i es voldria que el compromís amb una llengua i una cultura tinguessin una traducció no menys immediata i apressant en termes de resolució política. Tota aquella gent que se'n va sentir decebuda oblidava que la tasca de Raimon ha sigut la de lligar tradició cultural, llengua i lluita per la llibertat en un discurs poètic i musical d'altíssima exigència i de gran abast popular. Cal escoltar Jo vinc d'un silenci per adonar-se del seu esforç per transcendir el moment polític –final del franquisme– i pouar en les arrels del procés històric d'una terra –la seva, la nostra– en la construcció i pervivència d'una nació –la catalana– i amb la resistència d'unes classes –les populars–. Una aportació que explica el seu influx poderós sobre la consciència de molts dels que avui es consideren independentistes (recordem: “Jo vinc d'un silenci/que romprà la gent/que ara vol ser lliure”), potser sense que ells mateixos en siguin conscients. (Alguns en diuen l'“autonomia” de l'art respecte a la política.) En tot plegat, hi ha una dimensió que ni l'art ni la política poden manifestar en cru, vull dir, sense gratar més a fons per adonar-se de tot el que s'amaga rere la construcció artística que intenta transcendir la realitat immediata, dotant-la d'una mirada distinta. Penso ara en una altra entrevista que li van fer a Raimon, em sembla que a TV3, on ell feia esment d'aquella transfiguració de l'himne de la Internacional que li cantava sa mare de petit: “Arriba los de la cuchara,/ abajo los del tenedor,/que mueran todos los feixistes/ Visca el braç treballaor!” Si hi ha qui es vegi capaç d'engiponar-nos una teoria de com s'amalgama en aquest joc materno-filial la qüestió de classe, la qüestió nacional, la qüestió de la llengua, la resistència popular, i l'empelt de l'internacionalisme en la tradició pròpia, li ho compro a l'acte sense parar esment en el preu que em demani.