Paranoia

Tot ha conduït al no-res i, ara i aquí, regna la incertesa. Com acabarà tot això?, hi ha possibilitats de diàleg?, quin setembre ens espera?; en la llista, podríem anar afegint-hi tants interrogants que no quedaria espai per a les respostes, que, per a més desconcert, podrien ser múltiples i contradictòries. Però res assegura el demà i la fragilitat del sistema pot proporcionar moltes sorpreses.

El poder de l'Estat es sustenta en la judicialització de la política, quan jutges i fiscals executen la feina bruta i imputen a qui convé, no pas per causa de fets sinó per percepció d'intencions i fins per possibles pensaments. S'ha obert la caixa dels trons i el delicte és difús, fins a l'extrem que el Parlament pot ser considerat una cova de lladres i al mateix temps es contemporitza el frau i la corrupció.

Al mig del gran desconcert, és important la posició del president Puigdemont i la seva propera conferència a Madrid, per explicar el procés i intentar els darrers ponts de diàleg. I, encara, un ex que pot venir sempre que calgui a Catalunya a explicar el que vulgui ara diu que això és un desafiament intel·lectual proclamat al mateix cor de Madrid. Un què? Vaja, senyor García-Margallo, quin concepte tan recargolat per justificar la manca de voluntat de diàleg.

Segur, la situació és el mirall d'un estat en fallida, quan s'endinsa en la paranoia. Doncs sí, alguns tics actuals recorden el dictador que ara es vol remoure de la tomba proclamant l'estat d'excepció. Sí, sí, ara estem en democràcia i aleshores, no. Però, democràcia? Bé, en tot cas deu ser una democràcia de perfil molt baix.