Una de freda i una de calenta

Aquests últims dies ha tornat a primera plana el tema del Valle de los Caídos. El monument és un record explícit als vencedors de la Guerra Civil. Hi ha enterrat el dictador Franco i José Antonio Primo de Rivera. Aquest mausoleu és punt de pelegrinatge de tots els feixistes del món, i ens recorda que la Guerra Civil encara és molt present dins la societat.

S'ha demanat moltes vegades, des del Congrés de Diputats i des de moltes organitzacions de la societat civil, que es traslladin les restes de Franco i que el lloc es converteixi en un monument a la pau. Es vol canviar la imatge d'exaltació del feixisme en un lloc d'acollida de tots els morts, siguin d'un costat o de l'altre. S'ha de convertir en el monument a la pau i a la concòrdia.

El govern del Partit Popular, però, no vol canviar res. Ja li sembla bé tal com està i diu que hem de girar full i mirar al futur. Segons el PP –i també C's, encara que no ho digui–, volen que quedi clar que els que varen guanyar són ells, i per tant això no es toca.

Encara que en el camp de l'Església no passi el mateix, hi ha alguns punts de coincidència. Fa uns dies, a la catedral de Girona el cardenal Angelo Amato va presidir la beatificació de set religiosos del Sagrat Cor de Jesús de Canet de Mar assassinats a Serinyà els primers dies de la guerra. Acompanyat del bisbe Pardo i de molts altres bisbes i també de les autoritats civils gironines, el cardenal va parlar de l'“holocaust catòlic a l'Estat espanyol”, però no va fer cap referència a les altres víctimes innocents de la guerra. Cal recordar que els assassinats d'uns van ser comesos pels moviments revolucionaris populars, i els de l'altre bàndol van ser assassinats pel govern feixista de Franco. La diferència és abismal. No és acceptable la posició del cardenal, i tampoc és acceptable que cap organisme catòlic de Girona hagi dit res, que jo sàpiga. Seria bo que el bisbe Pardo, el consell presbiteral o el Fòrum Joan Alsina diguessin alguna cosa sobre aquest tema. Estic plenament convençut del sentit democràtic dels representants de l'Església gironina.

Per altra banda, els bisbes de Catalunya demanen que s'escoltin “les legítimes aspiracions del poble català”. I això ho fan en un moment en què el país es planteja el seu futur. Els bisbes no demanen la independència, però sí que mantenen una posició oberta i a la vegada ambigua –són bisbes– perquè les diferents opcions s'hi trobin representades. Ells demanen diàleg i reconeixement de la realitat nacional catalana. Diuen que “convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català perquè sigui valorada la seva singularitat; és un bon moment perquè els governants facin gestos valents i generosos a favor del diàleg”.

La resposta del govern del PP, amb el consentiment del PSOE i de C's, és sempre la mateixa: no es pot dialogar ni sobre el referèndum, ni sobre la independència ni sobre la nació catalana. El referèndum, diuen, no es pot realitzar i no es realitzarà. Tan catòlics ells, només creuen el que diuen els bisbes ultraconservadors.

De fet, no creuen en res, només a conservar el poder i la sagrada unitat de l'Espanya eterna.