Objectes identificats

En els últims dies i d’una manera intensiva he estat ajudant un amic que acaba de separar-se. La meva aportació ha estat logística, més que no pas anímica. Es tractava de traslladar les seves pertinences des del pis on vivia amb la seva família (dona i dos fills) fins al nou pis de divorciat, un apartament petit en què quan cau una cullera a terra s’escampa aquell so còncau que només la soledat mineral sap imposar. Mentre anàvem entrant objectes a la furgoneta (mobles, roba, paelles escrostonades, fotografies, llibres, cartes...), vaig començar a advertir aquella taxonomia que anava cristal·litzant davant nostre.

En el repartiment final del botí d’una parella hi ha objectes que no presenten cap mesura d’equivalència, d’intercanvi just, i que tots dos (ex)membres volen retenir perquè dividir-los en dues parts seria com amputar el passat. Hi ha una altra gamma d’objectes incapaços de sotmetre’s a les lleis convencionals de la propietat, perquè són més de qui els va regalar que no pas de qui els va rebre en regal (de qui és més, aquest anell que duc i que tu em vas comprar en aquella botiga màgica d’aquella nit arcana a Taormina?). Després també hi ha objectes empestats, aquells que cap dels dos (ex)membres de la parella vol endur-se (“No, no, queda-te’l tu, aquest / Ni pensar-ho!”): són objectes que encripten alguna data del principi de la desfeta. I hi ha els objectes més difícils d’afrontar: aquells objectes que van ser concebuts per a l’amor perpetu i que, per tant, quan la relació s’ha enfonsat, és com si ells mateixos s’haguessin fos en un miratge contrari.