Full de ruta
Hi haurà topada
Si algú s’esperava que la proposta formal de negociacions que el govern català va fer al govern espanyol tindria una resposta pensada, mesurada, debatuda i amb una oferta formal a la qual agafar-se d’alguna manera per part de Madrid, ja va tenir la resposta en vint-i-quatre hores. Es pot resumir de moltes maneres, la resposta, però per ser clars ve a dir: no. No a què? Doncs no a tot, com no podia ser d’altra manera. La resolució del problema catalán no pot passar més per la conllevancia de l’Ortega y Gasset ni, espero, per les apreciacions del general Espartero, a qui s’atribueix la frase: “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”, que després ha estat citada per gent tan diferent i tan poc de dretes (teòricament) com Manuel Azaña, president de la República Espanyola, i Gregorio Peces Barba, que va ser president del Congrés dels Diputats l’any 82 amb el primer govern del PSOE. On és, doncs, la solució? Durant aquella transició en què es va aprovar la Constitució que ara ens mengem per esmorzar, dinar i sopar, i que era interpretada de manera molt diferent de l’actual, segons es desprèn dels comentaris de gent tan diversa com Miquel Roca i Junyent i Herrero de Miñón, va semblar que la via serviria perquè Catalunya i el País Basc trobessin l’encaix amb Espanya. Mirin, això s’ho han carregat des de Madrid i ho han fet sense dissimular. El País Basc, el seu concert i el seu cupo fan la viu-viu, però el pas endavant de Catalunya que no es va voler frenar amb decisions econòmiques quan podien fer-ho, ara no es podrà frenar perquè l’argument econòmic no pot ser la clau per trobar cap mena d’entesa. Dit això, ara tothom s’ha tret la careta. Catalunya vol votar i Espanya no es pot permetre el luxe de permetre-ho perquè suposaria un cop duríssim a la seva economia i a la seva raó de ser. Hi haurà topada, i només la fermesa i la disponibilitat de mobilització catalana podran aturar els moviments espanyols.