En nom de Déu

Hans Castorp, el personatge de La muntanya màgica, va tenir la mateixa decepció: allà a dalt a Davos totes les elevacions orogràfiques li semblaven baixetes. A l’altiplà andí del Titicaca les muntanyes asseguren que mesuren cinc mil metres sobre el nivell del mar, però com que nosaltres ens movem a quatre mil metres o més tenen l’aire de turons. Alguns pics acumulen neu i glaceres, “però no tant com fa uns pocs anys, per culpa de l’escalfament ambiental”. La vegetació hi és escassa. Ni un arbre, ni una planta esvelta. Hi creix una mena de carxofa reduïda i blindada, que es veu que eixoriveix la libido més decandida. Hi pasturen llames i alpaques. Les vicunyes, protegides per llei, estan més amagades. Són tots tres uns camèlids sense gepa provinents de l’Àfrica. Van fer el viatge per l’estret de Bering després de travessar tot l’Àsia, i cap avall. En el trajecte, van perdre força. No són animals per ser muntats. Les alpaques i les vicunyes proveeixen la llana amb què es fan les exquisides peces de vestir peruanes. Les llames no accepten una càrrega superior als trenta quilos. En una parada del camí, una nena es fa fotografiar amb una llama a canvi d’unes monedes. “Escupen?” “Només les salvatges.” “Còndor”, “llama”, “alpaca”, “vicunya” i “canxa” són paraules quítxues incorporades al català. Una canxa és, en origen, un tancat on estabular animals.

Al port de La Raya, que amb 4.335 metres és el punt més elevat del viatge, la carretera es precipita avall fins arribar a la Vall del Cusco. L’“aterratge” ens situa a mil metres menys. Les muntanyes d’una banda i l’altra prenen l’alçada que els dona fama i fotogènia mundial, el verd substitueix el marró i es produeix la repoblació forestal. A mig camí, l’impressionant complex de Raqchi. Una ciutat inca enorme i emmurallada que va acollir més de cent mil persones. “Com Londres a l’època” (segles XV-XVI). Els conquistadors espanyols la van destruir, van dispersar els habitants que no van matar i van gratar les làmines d’or que cobrien les parets, en part encara dretes, del temple. Un senyor uruguaià que he conegut a l’autobús em diu: “Un genocidi, es miri com es miri, i en nom de Déu.” Sí, però ell és un beneficiari del contingent conqueridor. A Amèrica del Sud la contradicció ètica és molt acusada i ha de ser de mal portar. Ens fan observar com la ciutat està ben orientada. Els inques no paraven de seguir la trajectòria anual del sol. Com totes les cultures, per altra banda. És ara que es fan poblats i cases encarats al nord.

Abans d’arribar a Cusco, San Pedro de Andahuaylillas, temple catòlic anomenat la Capella Sixtina del Perú. Construït “en nom de Déu”, és centre de pelegrinatge dels descendents dels inques de la vall del Cusco.