la crònica
Dèficits d’aparcament
De tots són ben coneguts els dèficits endèmics d’aparcament que tenen determinats municipis que conformen l’àrea metropolitana de Girona i més encara si aquests són propers o formen part del tramat dels diversos barris vells dels municipis, en què el nombre de places és mínim si el comparem amb el de la densitat de població. Aquest fet s’agreuja per l’existència d’habitatges que es construïren sense les respectives dotacions de pàrquing privat i que fan del carrer un lloc únic per deixar-hi el vehicle. Ens estranya que, quan es planifiquen instal·lacions culturals, socials o esportives de certa magnitud no es tingui en compte, alhora, una generosa quantitat de places d’aparcament. Les zones esportives o l’Auditori de Girona en són una excepció. Hi ha zones que queden petites a les hores punta, com són el Campus de la UdG al Barri Vell de Girona i la Factoria Cultural Coma Cros de Salt, per posar-ne dos exemples. Al sector de la Factoria Cultural Coma Cros, els usuaris dels serveis de la biblioteca pública, UOC, UNED, ERAM i altres espais per a activitats culturals i esportives es desplacen des de municipis apartats que, en la majoria d’ocasions, no tenen cap altra possibilitat que l’ús del vehicle privat. En moments de molta concentració d’activitats, molts han de deixar el vehicle en situació precària. Precari no vol pas dir que obstaculitzin el pas d’altres sinó que, simplement, no s’ajusten a l’ordenança circulatòria. Seria d’esperar que les ordenances s’apliquessin no sols segons la seva literalitat sinó també segons la idoneïtat, és a dir, segons el seu esperit. Però quasi mai això és així, cosa que fa dubtar del sentit dissuasiu de les sancions i sí, en canvi, d’un cert interès recaptatori.
És veritat que hi ha alternatives que no es poden negar perquè hi són. Zones públiques adjacents a pocs minuts a peu, com és el cas de l’aparcament de l’Institut Vallvera, a Salt, o a les Pedreres, a Girona, resulten suficients en moments determinats, però no quan massivament es produeixen desplaçament obligatoris amb vehicles particulars.
Les alternatives de les zones blaves, i verdes en el cas de Girona, tampoc faciliten la rotació en estades de mitja durada i que en hores punta també queden plenes. El transport urbà és parcialment funcional per als que venen de l’àrea metropolitana, però no per a les persones de fora. No vull pensar que els ajuntaments tinguin menysteniment per la cultura, però es constata que les mesures aplicades i les que han de venir properament no aportaran solucions al problema, sinó tot al contrari.
Molt curiosa és la butlleta de sanció que utilitza l’Ajuntament veí i que no es cap altra cosa que un paperet de la mida d’un bitllet de tren, de lletra remenuda. Només la poden llegir aquells que disposen d’una bona visió. Fins i tot el codi de barres és quasi il·legible pels aparells lectors dels caixers. I una darrera qüestió. Amb la mateixa lletra remenuda, totes les butlletes de sanció, de tots els ajuntaments, porten escrit el procediment per reclamar. Res no fa pensar que una reclamació per mal aparcament o per excedir-te del temps pagat pugui ser atesa. Més aviat passa tot el contrari, que quan es reclama, es perd la reducció. Això que suposaria un dret del ciutadà es converteix, a la pràctica, en un abús encobert per la pèrdua automàtica de la reducció. És una manera poc elegant d’assegurar-se’n la recaptació? I és curiós que, contra aquesta pràctica perversa que la mateixa norma estableix, els consumidors l’acatin submisament. Cal respectar les normes, cert, però cal també que aquestes siguin respectables, cosa que no sempre passa.