De reüll
A la casella de sortida
Tornem a ser a la casella de sortida. Les entitats sobiranistes ja han fet un “president, posi les urnes” i per a avui hi ha convocada una “cimera pel referèndum” (podríem deixar de dir cimeres a aquestes reunions?). Els comuns diuen que no hi van; Podem, sí (ells, amb la seva guerra); i, mentrestant, continua sent estrany el nul paper que el govern atorga a la comissió del Pacte Nacional pel Referèndum: quan semblava una eina per reequilibrar tensions, no ha de servir per a res més? La pel·lícula que ve ens sona però hi ha diferències amb el 9-N. La principal és que ara el sobiranisme ha de calcular molt bé les forces. Ho sap tothom i és profecia que, per poc que pugui, l’Estat passarà la piconadora amb ganes. Els comuns ara diuen que donaran suport a un referèndum encara que no sigui pactat amb l’Estat, perquè entenen que seria una mobilització –per tant, un 9-N– en què hi han de ser: no volen repetir l’error d’ICV en el 9-N i caure en l’altre bloc. Ningú dels “referendistes” vol quedar com el primer que se’n despenja. Però això no és cap concurs ni amb això n’hi ha prou per avançar amb certa solidesa, si és que es vol avançar de veritat. Si ara els partits no tenen clara una mínima lleialtat institucional, si no són capaços d’evitar el partidisme (els mateixos independentistes i de dins el govern no ho han demostrat), tanta gesticulació no haurà valgut de res i aquí es perdran bous i esquelles. I aleshores ni caldrà que ningú tingui a punt cap candidat autonomista.