El frau de Ciutadans

Com és prou sabut, Ciutadans va néixer a partir d’un manifest en què es proclamava el desig d’impulsar “un nou partit”. Es tractava de fer front al “nacionalisme obligatori”; un adjectiu que, com es poden imaginar, no feia referència al cas espanyol, sinó al català. Des d’un primer moment, Ciutadans es va manifestar com un partit obsessionat per la immersió educativa i la llengua catalana, fins al punt que alguns van batejar-lo com “el partit lingüista”. Si ressegueixen els seus primers anys al Parlament, els costarà trobar iniciatives de caire social o econòmic; i quan es tractava de posicionar-se sobre temes rellevants com ara la política fiscal, l’accés universal al sistema sanitari o la gestió de la memòria, es posava en evidència el seu perfil clarament reaccionari. El partit, que s’havia presentat amb la bandera de la regeneració democràtica, tampoc no ha estat gaire exemplar en aquest àmbit, amb diputats imputats per frau fiscal que es recol·loquen com a assessors (Jordi Cañas), eurodiputats amb comptes a Suïssa (Javier Nart), fitxatges de gent de l’extrema dreta, expulsions que denuncien l’escassa democràcia interna o casos d’assetjament laboral i transfuguisme.

A mesura que Ciutadans s’ha anat expandint per Espanya i que ha aconseguit quotes de poder, també s’ha fet evident el doble discurs del partit i el seu paper de crossa del PP, malgrat que Albert Rivera havia proclamat per activa i passiva que “no volien que seguís governant Rajoy [...], la persona que havia cobrat 343.000 euros dels papers de Bárcenas”. El darrer exemple de la hipocresia ciutadana l’hem tingut fa només alguns dies, en el debat de pressupostos. Ciutadans es va presentar a les eleccions proposant la supressió dels “privilegis” forals. Però, de moment, l’única certesa és que el País Basc ha obtingut una reducció de 500 milions anuals de la quota. Dia a dia, doncs, descobrim que allò que hi ha darrere Ciutadans no és un nou partit, sinó un autèntic frau.