Opinió

LA GALERIA

Fellini a Farners

En ple franquisme una colla de mestres van aconseguir el petit miracle d’obrir l’Academia Cervantes

“Ensenyant, aprenem”, deia Sèneca fa dos mil anys. “Ensenyant, ens emprenyem”, diria avui, per molt que s’ho agafés amb estoïcisme... El professor actual és un funcionari que es desplaça amb cara de divendres sant, atordit pels crits del bestiar petit (llegeixi’s en Marc, l’Èric, en Mohammed o la Fatumata), atracallat per les protestes del bestiar gros (llegeixi’s els pares d’en Marc, de l’Èric, d’en Mohammed o de la Fatumata) i marejat per una administració que li exigeix paperassa i més paperassa. Quan té un moment de repòs, què ha de fer? Doncs parlar d’aspectes tan indispensables per als pupils com són les llistes de substitucions, els càrrecs del curs que ve i, sobretot, sobretot, els anys de suplici que li queden. Temps era temps, no era així. Entre els anys quaranta i seixanta, en ple franquisme, una colla de mestres encara vocacionals van aconseguir el petit miracle d’obrir a Santa Coloma l’Academia Cervantes, després rebatejada Pare Rodés. Dissabte els antics alumnes en van commemorar el 50è aniversari del tancament. Més d’un centenar d’antics batxillers i algun professor que encara belluga la cua van recordar un centre de secundària muntat precàriament al segon pis de la coneguda casa de Can Panxo. Bé, si ens atenim al relat, no se’ls va aparèixer Fellini perquè Déu no va voler. Amarcord en estat pur. El pati, a la mateixa plaça Farners, i la distracció principal, el jukebox del cafè, on per una pesseta escoltaven els monòlegs d’en Capri abans de tornar a classe. L’ensenyament era mixt –amb algun poca-solta enganxant-se un mirallet a l’empenya de la sabata per contrapicar vistes de sota de les faldilles–; la llengua vehicular, el català, i de religió, la justa: tenien un santcrist a la paret i para de comptar, sense la companyia dels dos ladrones, ja que de Franco i de José Antonio se’n parlava tan poc com es podia. Precarietat, estretors, però també passió per la docència i un respecte que naixia de l’exemplaritat. Els mestres l’ensenyaven i aprenien, i amb el que aprenien ensenyaven més. Sense ordinadors, ni pissarres tàctils, ni pautes absurdes, ni TIC ni tac, van formar futurs mestres, historiadors, crítics d’art, filòlegs... Mi lema es estudiar para saber, / mis profesores me harán ver / la profesión que debo seguir... Temps era temps, l’ensenyament depenia d’un guix, d’un quadern, d’un himne malgirbat i d’una mirada de confiança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.