Integració fiscal a Europa

A l’estiu del 2012 la crisi del deute públic es trobava en el seu pitjor moment. Les primes de risc d’Itàlia i Espanya es trobaven a nivells màxims i feia mesos que es parlava de la possibilitat d’un rescat per a les dues economies.

En aquell moment, al juliol del 2012, a Europa es van prendre decisions que van ser el principi de la solució de la crisi del deute; decisions a nivell polític i a nivell monetari. A nivell polític, el Consell Europeu va decidir fer passos decidits per a la creació d’una unió bancària i per a una més gran integració fiscal i política. A nivell monetari, el BCE va fer un canvi d’estratègia i va expressar la seva voluntat de comprar deute públic de qualsevol estat de la zona euro, en la quantitat necessària i durant el temps que fes falta per tal de mantenir els tipus d’interès del deute públic a nivells raonablement baixos.

La potència d’aquest anunci del BCE i els passos ferms per avançar en la unió bancària van ser suficients per solucionar la crisi del deute públic. Dos anys després, a mitjan 2014, les primes de risc es trobaven a nivells pràcticament nuls. L’economia europea tenia i té altres problemes, sobretot, dificultats per tornar a créixer amb força, però la crisi del deute s’havia acabat.

La integració fiscal es va posposar, malgrat que les autoritats europees van reconèixer que una moneda única no funcionarà sense aquesta més gran integració fiscal. Ara, aprofitant que cal prendre decisions per superar la crisi política que suposa el Brexit, han decidit començar a moure’s en aquesta direcció.

Una més gran integració fiscal vol dir apropar-se a una unió fiscal, tot i que es mantenen els dubtes sobre si aquesta unió fiscal es produirà en el futur, o inclús si és desitjable. De moment, un pas important pot ser la creació d’un fons per ajudar aquella economia que experimenti dificultats (quan rebi un xoc asimètric negatiu). No es va fer el 1999 en crear l’euro, i la seva absència ha obligat a improvisar solucions d’emergència durant la crisi; amb dificultats, tensions i errors de tota mena.

L’estratègia consisteix en una reducció dels riscos de tipus fiscal a cada país per, després, poder compartir els riscos entre països (risk sharing). La reducció de riscos s’aconsegueix mitjançant la introducció d’unes normes comunes així com una supervisió estricta de la política fiscal. En aquest sentit, comporta una pèrdua de sobirania per part dels estats. Aquesta pèrdua seria compensada per la posterior compartició de riscos.

La compartició de riscos es pot fer de diverses maneres. Una primera seria mitjançant l’esmentat fons en què els països aporten diners en els anys de bonança econòmica i en poden rebre en cas que experimentin un xoc asimètric negatiu. Altres possibilitats serien la provisió d’algun servei públic, com per exemple un subsidi d’atur a nivell europeu. O, potser, més endavant, la creació d’un pressupost públic europeu, amb impostos específics per finançar serveis concrets.

L’existència d’un Fons d’ajut pot ser també el punt de partida per poder fer emissions de bons europeus. No seria exactament el que s’entén per eurobons. Amb aquests, tots els països, per finançar el seu dèficit públic, emeten uns mateixos bons, garantits per tots els altres països. És un fet que es dona quan hi ha una total unió fiscal. Es tractaria de la possibilitat d’emetre bons, recolzats per aquest fons, per tal de finançar qüestions concretes. Molt possiblement serien projectes d’infraestructures que millorin la productivitat de l’economia europea en el seu conjunt.

El primer gran pas, però, és la creació del fons, que hauria de fer possible que en el futur, en cas de problemes en algun país de la zona euro, les dificultats fossin menors que en l’última crisi. Cal assenyalar que aquest fons només faria transferències temporals. Les dades mostren que, al llarg del temps, tots els països hi posarien diners en algun moment i que en podrien rebre en d’altres.

Una de les coses que no es vol fer amb el fons és un sistema permanent i unidireccional de transferències per igualar el nivell de vida de països amb diferent competitivitat. La temuda unió de transferències es considera un incentiu pervers. Per aproximar els nivells de vida entre els països el que cal és aproximar la seva productivitat i la seva eficiència en la producció de béns i serveis.

Ho precisem perquè sovint se’ns diu que cal anar cap on va el món. Però el que cal, primer, és entendre bé cap on va el món. Sense enganys.