Viure al desert

La Neina Mohammed només ha vist la sorra i el cel. Des que va néixer fa 21 anys en un dels llocs més inhòspits i més extrems del món, als campaments de Tindouf, al desert algerià. Allà és on, des de fa dècades, malviuen desenes de milers de refugiats sahrauís expulsats de les seves cases i del seu país per l’exèrcit marroquí.

La Neina, al llarg de la seva vida, només ha vist la sorra i el cel. Excepte en els tres estius que va passar al Pallars, cosa que li va permetre aprendre el català i, a base d’una voluntat de ferro, mantenir-lo durant tots aquests anys a l’exili de Tindouf.

La Neina només ha vist la sorra i el cel, com tots els habitants d’aquells camps de refugiats que tenen menys de 42 anys. Ells no poden recordar ni les cases blanques d’Al-Aaiun ni la blavor del mar que banya el seu país. I això perquè l’any 1975, quan Franco agonitzava, les autoritats espanyoles van entregar la seva terra al Marroc, en un dels exemples més infames de tots els processos de descolonització. I des de llavors, vergonya sobre vergonya, amb un referèndum d’autodeterminació aturat des del 1991, unes autoritats marroquines que fan i desfan amb el silenci còmplice de les anomenades democràcies occidentals i uns sahrauís desesperats de veure com la seva situació ha quedat enquistada, el darrer pas que es produeix abans de l’oblit definitiu.

La Neina, que només ha vist la sorra i el cel, va parir fa dos mesos una nena preciosa a qui han posat Darjahla com a nom. Si al món existís un gram de justícia, aquest infant hauria de poder créixer lluny de la sorra i el cel d’un camp de refugiats. Hauria de poder créixer amb els seus pares dins d’una d’aquelles casetes blanques d’Al-Aaiun o de Dakhla, a prop del mar que cada dia recorden els seus avis des de la llunyania dels camps. Si al món existís un gram de justícia, la Darjahla es faria gran en un país lliure, que hauria pogut decidir el seu futur sense intromissions ni xantatges.