Això es mou

Som un país que en unes hores passem de l'eufòria a la depressió. Vam ser molts els qui dilluns al matí ens posàvem les mans al cap sentint les discrepàncies entre dos personatges erigits en dipositaris d'una representació que no tenen. Entenc que hi hagi diferents maneres d'enfocar la convocatòria de les consultes per a la independència, i comprenc tant els qui pensen que tot plegat és precipitat, com els intrèpids que ja propugnen un referèndum pel 25 d'abril, amb un atreviment excessiu. Diumenge vaig fer un tomb pel meu poble i hi vaig veure un ambient que feia anys que no percebia; encara més, mai no l'havia viscut. Ara es fan comparacions amb l'Assemblea de Catalunya, però allò va ser un moviment per a iniciats políticament, que eren més poquets dels que ara sembla. També ha sorgit el nom del Congrés de Cultura Catalana, encara més limitat a un entorn cultural polititzat, com el d'altres iniciatives cíviques; si una cosa hem demostrat al llarg dels anys és la capacitat de promoure actes que ens diferencien clarament dels veïns. La picabaralla entre membres de les coordinadores sap més greu per les quinze mil persones que van participar en l'organització dels comicis, en molts casos allunyades d'una militància de partit. Ningú pot instrumentalitzar els 183.000 vots afirmatius. A més, hi ha un centenar de consultes convocades pel febrer i per l'abril, i moltes poblacions encara tenen temps d'afegir-s'hi, i tot i així només haurà exercit el seu dret a vot una quarta part de la població de Catalunya. Però algunes imatges del 14-D han de fer reflexionar uns i altres: els joves de 16 anys que votaven per primer cop, els immigrants que ho van fer amb un convenciment entusiasta i la gent gran impossibilitada que va voler exercir el seu dret, i ningú els hi obligava. Alguna cosa s'està movent a Catalunya i cal donar-hi temps perquè vagi madurant a poc a poc i amb bona lletra.