El meu tío Jesús, casat amb la germana de la meva mare, la tia Maria Gràcia, va néixer a Murchante, vivia a Tudela i va exercir de procurador més de 50 anys.

A Murchante hi ha el restaurant Casa García, on en Carlos va descobrir que el món de les verdures ben fetes també és un univers de plaers gastronòmics. Un cardo ofegat amb una suau picada d’alls i pernil, un carpaccio d’espàrrecs blancs excel·lentment amanit, una borraja ben bullida regada amb un raig d’oli verge, o uns pimientos del cristal escalivats que es converteixen en autèntica melmelada a la boca, són comandes d’obligat compliment cada vegada que hi anem.

La primera vegada que vaig anar a Casa García, que vaig beure zurracapote, que vaig presenciar l’alegria desbocada del chupinazo en les festes de Santa Ana, que vaig menjar calderete a Villamayor de Monjardín, que vaig ballar en una revetlla, que vaig anar a toros, que vaig escoltar Julio Iglesias (me les sé totes, no sé si gràcies a ell o per culpa seva i d’aquells viatges llarguíssims creuant mig Espanya) o que vaig assistir a un sopar d’adults amb havaneres incloses a Sant Antoni de Calonge, va ser amb el tío Jesús. En la meva memòria i el meu univers vital no s’acaben les vivències que he compartit amb ell. Vitalista, optimista, impetuós, simpàtic, exagerat, llaminer, rondinaire, ben educat, afectuós, bona persona i generós. Molt generós. Ho era tot a la vegada.

Ell, que no se’n perdia ni una i que va jugar amb l’Osasuna i amb el Girona quan el meu avi Lluís Ribas n’era vicepresident, no ha arribat a veure l’ascens a primera. Va morir el 26 de maig als 80 anys. El dia abans, la seva filla gran en va fer 55 i la meva, 21.