El Popular

A finals de maig del 2016 el Banc Popular ordena als seus executius que es dediquin a col·locar accions d’un augment de capital projectat. Han d’incidir en els clients habituals, en particular aquells a qui anteriorment el banc ha ajudat en els seus problemes financers, i també en d’altres que tenen dipòsits ociosos al mateix banc, de manera que no costarà gaire canviar-ho per accions. Hi ha un desplegament d’apoderats que contacten amb entitats i persones físiques, i els urgeixen que els convé intervenir en la “subscripció preferent” de l’operació. Molts clients s’hi resisteixen. No els interessa, però el banc els fa veure que tan bon punt l’ampliació de capital sigui un fet, el valor de les accions començarà a pujar, i pujar, i pujar... Donen un termini: “En dos mesos ja us podreu vendre els valors, amb una plusvàlua important. És una operació perfecta, per al banc i també per als petits inversors.”

Arriben a atabalar tant els clients –amics de tota la vida– que molts sucumbeixen, signen, i permuten dipòsits per accions. Altres subscriuen un préstec del mateix banc per anar-les liquidant, un préstec que avui és subsistent, i que els interessats hauran d’anar pagant, per haver adquirit unes accions que no valen res!

Posant mans a la feina, preparen la documentació. Tenim a la vista un d’aquests contractes de compra de drets preferents d’accions del Popular. Són trenta-una pàgines, la majoria en lletra minúscula, i una allau de dades impressionant, que ben pocs experts tenen coneixements per analitzar. El banc està –segons els papers– ben capitalitzat. Només cal veure el llistat d’“accionistes significatius”. El més important: la Sociedad General Financiera y Fiduciara SA, amb uns drets de vot de 216.466.483 euros. Entre tots, els significatius sumen 633.173.421 euros. Qui pot dubtar, davant d’unes xifres tan aclaparadores? Però llegint la lletra petita hom ja pot entrellucar que poden pintar bastos, perquè els dipòsits en bancs centrals ha experimentat una disminució. Els directius del banc no deixen opció al client: “No pateixis i firma! El banc no t’ha enganyat mai!”

Amb una mica de calma l’inversor forçat podria haver-se fixat en una pàgina –que reproduïm– on hi havia la mare dels ous: “Indicador de riesgo: 6/6”. I aclareix: “Aquest número és indicatiu del risc del producte, en què 1/6 és indicatiu del menor risc i 6/6, del major risc.” Però tot corria pressa, no hi havia temps. “S’esgoten les accions. Compra!”

Oferien un producte que tenia el màxim risc, amb tota la barra. Molta bona gent va picar l’ham. El Banc Santander s’ho ha quedat per un euro. Els accionistes ho han perdut tot. I De Guindos diu que és una operació perfecta! Però això no quedarà així, que consti!