40 + 40. I ara?

O el perill de les simplificacions, que porta a resumir 80 anys d’història en 40 de franquisme i 40 de democràcia “desvetllada i feliç”. Diries que la Constitució del 78 hauria capgirat la història i que els seus protagonistes s’haguessin de convertir en els herois de tots els futurs nobles de la nostra Pell de Brau. En els balanços, que són i seran carn (i sang) de telereportatges, el protagonisme és d’un segment de la classe política, i gairebé ni hi ha esments als polítics electes –la immensa majoria!– en les conteses municipals des del maig de 1979. Diries que no va haver-hi ni tan sols lluita antifranquista, abans de la mort del dictador. ¿I moviments com el No a la pena de mort o els moviments de renovació pedagògica o la Nova Cançó o les vagues generals del Baix Llobregat (i d’altres indrets) o l’Assemblea de Catalunya, on sí que demanava el dret a l’autodeterminació, o el no a l’OTAN, o les mobilitzacions, des de tots els nivells, com en la sanitat pública? Trobo tan acrítiques les versions de les patums... que ens volen fer empassar una llei d’amnistia, que també traginava una trampa per netejar els crims del franquisme, o que declaren afer de segona tot allò dels GAL, etc. Més: en aquests segons 40 anys, ¿manté Espanya el concordat amb la Santa Seu, que la tenalla? ¿Ha bandejat la corrupció? ¿Ha fet net en el món de la justícia? ¿Ha servit l’aplicació dels tan ponderats pactes de La Moncloa per certificar una estabilitat laboral digna, un enfortiment dels sindicats, acció contra la precarietat i el frau? ¿I sobre el futur per al meu petit país d’acord amb tantes voluntats ja antigues?