La columna salomònica

El barroc, com a estil, exagera, recargola, complica les formes. Pot arribar a l’avorriment, l’exageració extenuant, la fatiga contemplativa. D’aquí que els tractadistes de la història de l’art parlin de l’“horror vacui” (horror al buit), puix han d’omplir els espais que puguin quedar sense implementació. Les columnes recargolen el fust fins a compondre espirals sense fi. El capitell és un hort amb totes les hortalisses. Els àngels ballen per tots els espais siderals o terrenals. L’exageració esteticista, sovint la pèrdua de la línia essencial i del sentiment estètic, o ètic. Som al xorigueresc; i, com deien els escolàstics, “nulla ethica sine aesthetica”. És impossible una ètica sense una expressió o llenguatge, l’estètica.

Quan un moviment polític, o una causa exagera les formes, alambina el llenguatge, busca una estètica formulista i massa explícita, començo a preocupar-me. Les estètiques són, de vegades, enemigues de les formes polítiques, i quasi sempre resulten tòxiques per a la idea essencial del discurs. Expressar un pensament és fàcil, però quan es revesteix la idea de complexes vestidures, de visions en escorç, d’espirals infinites tot i que vagin in crescendo, estem davant un risc molt probable que ens vulguin portar a l’hort. Serà bo recordar el vers de Federico García Lorca: “Me la llevé al río pensando que era mozuela; però tenia marido...” No sempre les idees polítiques són verges, tot i que ho semblin. El populisme porta a la simplificació, donat que amaga tot el seu barroquisme de matisos i enganys, de manipulacions i amagatalls. Podemos seria una antologia de tot plegat. Però el nacionalisme, també, com mostrà fins al paroxisme el desafortunat segle XX dels ismes més perversos: feixisme, nazisme, comunisme... I milions i milions de morts i exterminis. D’això, en diem civilització?

S’hauria de reflexionar en aquesta hora tan poc esclaridora del món, sobre les causes i els efectes de l’immediat passat per constatar com tornem a caminar per camins poc recomanables. Ni el renaixement dels nacionalismes, ni l’odi que a les societats europees està inseminant l’islam, ni la crueltat amb què salvatgement operen les gihadistes –ganivet a la mà i degollament–, ni la insensibilitat davant el clamor del poble veneçolà, ni la pèrdua –funeral, diria jo– dels codis de conducta i del sistema social de valors són bones notícies. Sí, en canvi, pèssims presagis. N’hi hauria prou rellegint les reflexions de Stefan Zweig a les seves memòries El món d’ahir. Un món que el conduí a la desesperació i al posterior suïcidi. Tanta ceguesa hi ha avui en l’univers de les idees, en la perspectiva d’unes societats sense rumb, en els elevats riscos que amenacen rere la desaparició de l’ordre internacional, en l’histrionisme abusiu de l’insuportable Trump, o en el desafiament que la cultura islàmica escampa per Europa?

Els qui pequen de misèria moral són, justament, els polítics de la més nècia de les fornades que hem conegut. La corrupció demostra l’absurditat del tradicional “servei a la societat”, que requereix absolutament l’ètica política (no s’ha de confondre amb la moral dels polítics), segons la visió tomista de procurar i salvaguardar “el bé comú”. Actualment s’aparca el bé comú en preferència dels interessos del 3%, del lladronici dels governants, o dels pretextos que encobreixen la realitat profunda que s’amaga sota la fullaraca dialèctica de tants mentiders. Ai dels nacionalismes que tot ho justifiquen! Tot i que el resultat no pot mai justificar els mitjans. Si això és el que va entendre Maquiavel al seu Príncep, fou la pitjor de les aportacions a la cultura política del nostre temps. Un aforisme que no sap de justícia, que ignora la malesa dels demagogs que arrosseguen els pobles al precipici. Més que mai s’haurien d’aixecar les més severes columnes jòniques per sostenir l’anti-Maquiavel; perquè els pobles recuperin la dignitat i la moral en les conductes dels seus dirigents; perquè es posin en quarantena determinats enganys barroquitzants que amaguen altres intencions.

El mÓn dels demagogs és l’univers de la mentida, i al damunt de la mentida no es pot edificar res. En definitiva s’ensorra per la seva falsedat, inconsistència o l’evidencia del desengany. Una reflexió que haurien de fer els nostres governants d’una banda i l’altra de l’Ebre; que hauria de pertorbar-los la son quan profereixen certes logomàquies buides, emocionals i salomòniques com ara les columnes del barroc. També quan esgrimeixen un tractat complet de cinisme galaic que rebutja la veu del més estrictament polític (el diàleg) o ignoren aquelles demandes justes de maltractament fiscal, o d’abusos en nom d’una solidaritat interregional d’una sola via. Si dolós és no voler escoltar, pitjor encara és agredir sota pretext de la llei. És cert que sense llei no hi ha democràcia, però no ho és menys que contra la llei és difícil aixecar altres drets, puix la democràcia no és el caprici social, sinó exigir el que és just. Sense justícia no hi ha lloc per a la democràcia; tanmateix sense seguretat no és possible la llibertat. Són dues condicions sine qua non. S’hauran adonat els Puigdemont, els Junqueras, els Artur Mas, o els Mariano Rajoy, la jurista Soraya Sáenz de Santamaría, o el personatge de les ombres, Javier Arenas, que aixecà les taules petitòries de signatures contra l’Estatut català el 2006? Aquells vents barroquitzaren fins a l’extenuació i l’atipament els fets que hem viscut i que viurem els mesos propers.