Banalitat endogàmica a la xarxa

Fa un parell de setmanes en una conversa una persona significada i amb molt de criteri del món independentista alertava a un conjunt de figuretes de Twitter que creia que a la xarxa estàvem fent missatges d’autoconvenciment sense gaire valor. Després d’aquesta conversa vaig fer un cert seguiment de quins missatges tenen més difusió i suport a la xarxa pel món independentista i lamentablement haig de donar la raó a aquesta persona.

Entre els experts en comunicació a la xarxa ja és un clàssic dir que a la xarxa es generen bombolles d’informació bastant endogàmiques. Això és un problema, però encara ho és més si la informació que circula és de baixa qualitat i no genera cap valor afegit. I lamentablement crec que això està passant massa. Sense adonar-nos-en, jo el primer, tant com a opinador com a consumidor d’aquests missatges, premiem missatges amb llocs comuns, enginyosos, que serveixen per reforçar creences, però poc més. Aquesta és una tendència que a més és bidireccional, els opinadors a la xarxa veuen premiats aquests missatges respecte d’altres que no siguin tan complaents o que requereixin aturar-se un o dos minuts a repensar, o que afegeixin informació nova o que aportin un punt de vista nou, però que surti fora de la caixa. Hi ha excepcions i molts cops emergeixen missatges amb alt valor afegit, però no és el més habitual.

Si l’independentisme no fos una causa proselitista, això no seria cap problema, els convençuts cada dia estarien contents de conèixer-se, i la resta se’ls miraria com qui veu passar uns seguidors dels Hare Krixna. Però l’independentisme necessita tenir un suport social ampli.

Podem cridar molt, intercanviar missatges a la xarxa en què tots estem molt contents de ser independentistes, fer declaracions als mitjans molt enginyoses, però amb aquests discursos avorrim fins i tot molts independentistes que tenen un mínim de sentit crític. Premiem l’autoconsum, i deixem de banda qualsevol cosa que generi dissonància cognitiva.

Arribem a un extrem esperpèntic. Ja es fan notícies de piulades enginyoses. “Tal famós piulador ha fet un flist-flast a determinat polític unionista.” Ho trobo profundament ridícul. No perquè el que succeeixi a la xarxa no sigui noticiable, sinó perquè el fet que algú faci una resposta enginyosa no és cap notícia. Si aquesta piulada no aporta res de valor afegit, traslladem a la premsa la banalitat endogàmica que s’estableix a la xarxa. Al final això genera una retroalimentació tòxica entre piuladors enginyosos, públic i mitjans de comunicació. Aquesta dinàmica només afavoreix algunes estrelles de Twitter que aconseguim més projecció potser de la que mereixem, però a l’hora de la veritat no afavoreix cap causa. Potser que tots, començant per mi mateix, intentem aportar valor a les nostres piulades i opinions. Potser que premiem el pensament que ens porti fora de la caixa.