Teisa al paradís

No penso tergiversar res. Diu el Gènesi: “(...) la dona abastà el fruit prohibit de l’arbre, en menjà i en donà a l’home. Llavors se’ls obriren els ulls a tots dos i s’adonaren que havien perdut el mòbil...”. Pobres Adam i Eva! Com no havien de sentir-se despullats, perduts, maleïts? La setmana passada, en un altre paradís (el que conformen les comarques gironines) es va repetir la història. Som a l’autocar de la Teisa, que acaba de parar a Santa Coloma de Farners. El columnista baixa i, pam, s’adona que ja no té vida a la butxaca. Sua una suor freda mentre una serpota s’esmuny carretera enllà. Juraria que se’n va rient. L’infeliç es gira, es regira, gesticula, vol trucar a un familiar, a un amic, a qui sigui... Però trucar amb què? I a quin número si no en reté cap a la memòria? Els altres passatgers que han baixat s’apiaden de la desgràcia, però ell se’ls escolta escèptic. Ciceró ja li està repetint a l’orella: “Aviat s’eixuguen les llàgrimes, sobretot pels mals de l’altre.” Doncs mira, no. L’altre no se’n desentén. Busca al seu mòbil el telèfon de la Teisa, hi truca com si li anés la pròpia vida, li passa l’aparell, i vet aquí que el columnista queda en mans de la responsable de la central olotina (es diu Àngels, naturalment). Que no pengi, que intentarà parlar amb el conductor per l’altra línia. Llàstima, el xofer no s’hi posa (bon senyal: vol dir que està pel que ha d’estar), però que no s’amoïni, que de seguida que arribi, repassaran l’autocar de dalt a baix i li trucarà al número que li digui. Al cap de mitja hora sona el fix de casa seva. Escolti? Doncs sí, sí, sí, un noi l’ha trobat i l’ha donat al conductor. Que bé, oi? Baixi a la parada, que l’hi durà en Sendo, el xofer de la línia de Lloret. I en efecte, arriba en Sendo, amb una rialla d’orella a orella i la resurrecció a la mà! Amb la vida novament a la butxaca, comença la filosofia d’estar per casa. Com opera l’atzarosa empatia en una societat tan individualista i rampinyaire? Doncs potser d’aquesta manera: per a les futilitats (un incendi, un catacrac bancari...) la gent és insensible a l’infortuni dels altres, ja t’ho faràs, però quan arriba un daltabaix de debò, s’activa la reacció del noi que troba un tresor i no se’l queda, la pressa d’un xofer a fer-te feliç, el comentari de la simpàtica M. Àngels: —“No em vull ni imaginar que m’hagués passat a mi! No passi ànsia, que m’agafo el tema com si fos el meu...”