El meu petit país

Aquest és un article que surt de la nevera. Mentre el lector llegeixi aquestes ratlles podria molt ben ser que qui les firma estigui gaudint del Delta de l’Ebre, fent-hi una ruta en bicicleta des de Deltebre mateix o contemplant-lo, extenuada, amb les privilegiades vistes que hi ha des la Foradada, a Sant Carles de la Ràpita. Potser en aquests moments hi estic gaudint d’un bon plat d’arròs o potser aquest plat de paella l’estic assaborint a Sitges, després d’una sempre recomanable visita al Museu Cau Ferrat i un passeig pel carrer Carreta.

Si la calor es fa massa feixuga em perdré pel patrimoni mundial que ofereix la Vall de Boí i on tinc pendent de visitar l’elogiat mapping de Sant Climent de Taüll. M’agrada la pedra i per això tampoc descarto tornar a fer una visita a Besalú. Els d’aquí ja sabem que de ponts com el seu no n’hi ha gaires i que tot el poble en el seu conjunt és una joia, però és que deu fer un parell o tres de setmanes que fins i tot un rotatiu americà, Los Angeles Times, el va definir com el poble de l’Estat espanyol més interessant del qual mai n’hagis sentit parlar. Tinc també Castellfollit de la Roca a quatre passes i de retorn a casa puc parar a comprar una bona llonganissa de Vic i aprofitar que aquests dies és festa major per gaudir d’alguns dels actes del programa. Si sou dels que fullegeu aquestes pàgines a última hora del dia podria ser que a aquesta hora hagués fet parada a Vilafranca del Penedès, on avui arrenca el Vijazz, tot un esdeveniment de país que mobilitza els del poble del veí i els de més enllà de la comarca. També tinc Montrebei a la llista i les cingleres de Tavertet. Voldria passejar-me per la costa, començar visitant les illes Medes, el cap de Creus o Begur i resseguir-la cap al sud, fent parada a les platges del Maresme, a la Casa Museu Pau Casals de Sant Salvador o a l’eterna Tàrraco romana.

Ho sé, el meu és un petit país però té tant per oferir que comencis per on comencis mai no te l’acabes.