Fascinant Milian

A vegades ens toca viure situacions i companyies, totes tan crucials per a la humanitat, que evidencien l’ull atent de la Providència i dissipen qualsevol mena de dubte dels que argüeixen que els humans som lliures. Sant Agustí a La ciutat de Déu ja va deixar constància de la Providència, el providere que, vuit segles abans, Plató ja havia intuït i que es farien seu els tres grans monoteismes. La Providència, la que sigui: mora, jueva o cristiana, a vegades i per sort, com un Deus ex machina irromp en el desordre que sistemàticament provoquem i mantenim homes i dones, i redreça els camins fallits, els viaranys errívols, per acarar-nos al recte camí de l’administració de la terra. Altrament, quina altra explicació podria tenir la –permetin– providencial existència de l’egregi i admirat Manuel Milian Mestre? Tot i que els Ports de Morella –Milian és del Forcall, a tocar– no poden pas comparar-se amb el Tibet, és ben probable que el naixement de don Manuel s’esdevingués quaranta-nou dies després que morís, en la pàtria que podem somiar completa, un anterior Milianlama, un Dalaimestre obscur com els califes amagats, que va trobar l’oportunitat de reencarnar-se en el consultor empresarial. El nostre Dalai Lama de la Transició pontifica en registre popular a la tertúlia anomenada per l’inefable “dels tres tenors” i, addicte que sóc de la prodigalitat de don Manuel, m’ha llegut de veure’l oficiar molts divendres. El fabricant d’opinió escolta els llocs comuns de tots plegats –els dos altres escolans i l’inefable– i va botint, botint, fins que, amb aparent risc d’apoplexia, esclata aclaparant l’audiència amb una pedregada d’informacions reservades, coneixements escondits, vivències descomunals, lectures precises, contactes secrets que ell, al llarg de la seva vida, ha pogut espigolar en llocs del món forassenyats. El senyor Manel ha estat clau arreu: amb Tarradellas, en els delicats take off a Saint-Martin-le Beau i landing a Madrid; de Pujol va acceptar un missal per fundar Alianza Popular; sense ell el pacte del Majestic no s’hauria signat; a Moscou va fer un cafè al costat d’una maleta plena de bitllets i un altre amb Gorbatxov, que se li va confessar; si Piqué se l’hagués escoltat, altrament li hauria anat; quan Bárcenas anava amb calça curta ell ja sabia que Rajoy rebia sobres; té amics de sobretaula a Washington i a Vladivostok; ha sopat amb Putin en una datxa de Sant Petersburg; ha dinat amb Monedero i nois neoperonistes en una taverna de Buenos Aires; ha esmorzat amb Hugh Thomas al Cercle del Liceu...; la memòria és limitada davant la humanitat desbordada i la pluriubiqüitat de Mestre Milian. I sí, ningú no és perfecte: relativament jove i catòlic, devia quedar enlluernat per Fraga com Bernadeta Sobirós ho va quedar a Lourdes per la Mare de Déu; altrament no s’explica que un home que exigeix ètica a crits no s’adonés que era acòlit d’un que signava penes de mort que d’ètiques no en tenien res.