El dret d’Espanya a decidir

Al debat sobre la moció de censura al Congrés dels Diputats, Mariano Rajoy va fer servir un concepte interessantíssim: “el derecho a decidir de los españoles sobre su soberanía”. Tenia i té tota la raó del món. I el dret d’Espanya a decidir, on queda? Doncs existeix, evidentment que existeix, i és perfectament acreditable fins fa dos dies. Perquè és clar, la cosa sembla que comença a prendre caràcter de decisió, meditada i valorada, a l’època del comte duc: davant la negativa dels catalans a cedir les seves cases als terços espanyols per a fer la seva guerra amb França, Olivares podia haver entès el problema o podia fer el que va fer, assetjar Barcelona, “allanar Cataluña” i mercadejar amb el Rosselló. Va decidir. També va ser una elecció lliure la dels Borbons durant la guerra de Successió, que podien haver respectat (com van fer els Àustries) les llibertats i constitucions catalanes però van decidir, sobiranament, derogar-les i prohibir la llengua. No els ho va imposar ningú. Tampoc els va manar ningú, si no va ser Déu Nostre Senyor, ofegar Portugal fins a provocar-ne la independència.

Evidentment això succeïa en èpoques no democràtiques, on el sobirà era el rei, però amb l’arribada del parlamentarisme la cosa no va millorar. Durant un regnat liberal (liberal!) com el que es considera que fou el d’Isabel II, Espartero no va escoltar les raons dels catalans sinó que va fer bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc (allò de “hay que bombardearla cada cincuenta años”). Dret a decidir? “¡Marchando!” També els parlamentaris espanyols podien haver donat alguna opció al federalisme de Pi i Margall i a la brevíssima Primera República, el 1873, però fins i tot els espanyols més republicans van veure que era “too much” allò del federalisme: sense rei, d’acord, però la descentralització ja era una cosa massa indigesta, així que van matar el tema amb la restauració borbònica i punt. I “ancha es Castilla”. De nou, la sobirania popular (imperfecta, però parlamentària) va decidir i ho va fer en favor de l’unitarisme i la monarquia. Després ve la pèrdua de Cuba, que també va ser producte del dret a decidir dels espanyols: podrien haver concedit una veritable autonomia o escoltar la voluntat dels seus súbdits caribenys, o bé podien mostrar-se com un poble militar i arrogant (“tirànic, corrupte, analfabet i caòtic”, van dir els Estats Units, no Pep Guardiola). La pèrdua de les colònies va coincidir, de manera gens casual, amb el sorgiment del catalanisme polític.

Tot es pot decidir, i Espanya va decidir encara imposar una dictadura el 1923 i eliminar la Mancomunitat, que tant havia costat d’aconseguir, així com els drets culturals i lingüístics recuperats durant els anys anteriors. Hom pot decidir enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, o bé pot decidir no enderrocar-les. De la mateixa manera, una nova dictadura com la de Franco podia escollir ser una dictadura comprensiva amb la llengua i la cultura o bé exercir l’enèsim intent de genocidi cultural de Castella, i aquesta última va ser en efecte la nova decisió sobirana. Quaranta anys de represàlia, d’execucions, de prohibicions i d’extermini de qualsevol rastre catalanista o republicà. Es podrà dir que això no ho decidia Espanya, que ho va decidir Franco, però si Espanya ha passat més anys de la seva història sota dictadures o sota monarquies absolutes jo què volen que hi faci. El sobirà només és un, al final, oi? Un que, és clar, mai no va ser Catalunya.

Durant la Transició el poble espanyol va decidir, democràticament (tot i que sense cens homologable ni amb les mínimes garanties electorals), tornar a ser una monarquia. Parlamentària, això sí. També va decidir descentralitzar-se en 17 autonomies, tot i que de seguida va començar-se a veure que el cas d’Euskadi i de Catalunya quedava mal resolt. Fins a arribar a la proposta de reforma de l’Estatut català, que Espanya (tant el PP com el PSOE) va decidir, sobiranament i democràtica, passar pel ribot d’un Tribunal Constitucional polititzat. El text de la sentència es va decidir una tarda de toros, com sap tothom.

I el dret a decidir d’Espanya arriba també ara: permetre que els catalans votin, com faria una democràcia avançada, o bé agafar-se a un text legal de fa més de 40 anys? Vista la història, la decisió que pren avui dia l’electorat espanyol (no Rajoy, ni l’Estat) no és cap sorpresa. Vista la història, la resposta catalana tampoc no haurà de sorprendre ningú.