Tribuna
Conformisme
Els qui vam créixer amb la sèrie Érase una vez el Hombre, recordem els darrers episodis. Per ser una sèrie centrada a donar compte del progrés humà, aquests mostraven els grans desafiaments per venir, com l’arma nuclear i el repte ecològic. Els durs anys setanta. Moment de sotrac ideològic, de crisi econòmica i de presa de consciència mediambiental. Quaranta anys més tard, la noció que la generació actual està hipotecant les generacions futures només fa que acumular evidències. Un article recent de Bloomberg parlava de l’ampliació de l’abisme generacional. Una altra enquesta del PEW Research Center presentava Polònia com l’únic país occidental on els joves esperen viure millor que els seus pares. Deixem als nostres fills un ecosistema en regressió, un món més polaritzat i més endeutat.
En l’àmbit polític, els vells són els qui han empès la Gran Bretanya cap el Brexit; Escòcia, cap a la Gran Bretanya; i la Gran Bretanya, cap a Theresa May. A l’Estat espanyol, deixem als nostres fills el rescat bancari, aquests 60.000 milions perduts que esperen responsable, el fons de compensació al sector elèctric, la indemnització de l’operació Castor i l’ajust del sistema de pensions. Allà on Hans Jonas hi posava el principi de precaució: actua pensant en la conseqüència dels teus actes en els que han de venir, altres s’hi posen taps i miren de blindar els seus privilegis.
Els més vells són els qui voten els partits de la transició (PP i PSOE), els qui avisen dels perills del populisme, de la radicalització del PSOE o els qui escriuen els editorials d’El País on es compara Pedro Sánchez amb Corbyn i aquest amb la fi del món. També són els qui posen aquests mateixos diaris en mans de fons d’inversió i els qui defensen Susana Díaz i la seva idea d’eliminar les primàries en els partits. Els partits dels jubilats contra aquells que tenen tota la vida per davant. Regions conformistes contra regions dinàmiques. Regions mantingudes contra regions riques. Món rural contra món urbà. Statu quo contra canvi.
El pes demogràfic juga de moment a favor dels partits conservadors. Tanmateix, els darrers anys ja han deixat clar que el canvi s’acosta i serà profund. L’esquerra recupera la lluita de classes. El nacionalisme deixa enrere el folklore per anar al moll de l’os de la qüestió: qui és sobirà de què? La lluita entre vells i joves, entre l’establishment i el ciutadà, és una lluita que s’estén i es fa més transversal. Cada cop que el govern de l’estat fa ús del seu poder per limitar, coartar o impedir el debat, l’evidència del xoc entre els qui seuen a la cadira i els que s’ho miren des de fora es fa més palesa. Uns defensen els seus interessos, els altres intenten fer sentir les seves veus. Som davant d’un vell debat democràtic: fins on cal arribar per fer-nos reconèixer com a interlocutors.