Tribuna
Ha dit natural…?
A la carnisseria demanem pernil natural, diem practicar una alimentació natural, a la carta del restaurant s’hi proposen musclos al natural, en un xiringuito de platja s’hi anuncien gelats naturals. Els exemples d’ús i declinació de l’adjectiu “natural”, en alimentació sobretot, són infinits (també ho són d’altres, com lleuger, integral, biològic, rústic, però tot tira cap a “natural”). Ara sembla com si l’adjectiu “natural” tingués un valor afegit intrínsec, i variable segons el context. Més enllà del seu ús, sembla com si l’adjectiu ens vingués a dir o a insinuar que la natura s’està morint, ofegada per la nostra civilització (diguem-ne civilització), i que cal idealitzar-la a través dels seus elements més útils (els aliments) i així sembla com si li tornéssim la seva essència. Però prou curiós resulta que, en llenguatge alimentari actual, el contrari de “natural” no és pas “artificial”, sinó “industrial”. I això fa pensar una mica, no troben?
Més o menys natural deu ser tot el que mengem, cent per cent sintètic potser no hi ha res (subratllo el “potser”). Però, tot i l’origen natural, haurem de convenir, per exemple, que una poma és feta per a la reproducció de pomeres i més pomes, i no pas perquè la mossegui qualsevol primera dama del Paradís Terrenal. La llet de vaca és per alimentar vedells i no pas bebès, etc. Com a tals, gran part dels aliments són immenjables o quasi: les patates crues ens farien mal, la carn a temperatura ambient esdevé ràpidament un dels millors terrenys de reproducció i creixement de microorganismes patògens, ben natural és el fugu japonès, aquest peix globus que pot ser mortalment verinós per la tetrodotoxina que porta. I tots en sabem: hi ha quantitat de productes ben naturals que contenen substàncies molt tòxiques.
La dèria del naturAL com a valor positiu és una cosa dels nostres dies, i pot ser la punta d’un iceberg fabricat amb comportaments i filosofies ecologistes, on els elements racionals en són foragitats a cops d’evasió espiritual, mística o bucòlica. Fins fa poc, alimentació natural volia dir pobresa, menjar cru o sense gaire elaboració. Però la truita s’ha anat girant i ara són els rics els qui volen menjar “natural”: coses poc tractades, sabors primaris, poques salses i espècies, llevat de si es tracta de genialitats com la sal rosa de l’Himàlaia, el pebre fumat de Lampong, l’aigua Tai-Tapu de Nova Zelanda, que diuen que no té gust d’absolutament res… Avui els rics, a taula, es comporten com es comportaven els pobres fa seixanta o vuitanta anys. Només que aquells no podien triar.