Opinió

De set en set

De capçalera

‘La vida que aprenc’ és un gran assaig en el sentit genuí del gènere

El llibre La vida que aprenc, publicat per Carles Capdevila i Plandiura dos mesos abans de morir, és una obra de capçalera. Un gran assaig en el sentit genuí del gènere. Hi ha una teoria que associa l’origen de la paraula article, aplicada al periodisme, a un tros d’assaig literari. El mot ve del llatí articulus. Significa membre, segment. Els articles de premsa són fragments d’una obra d’assaig. Addison i Steele, mestres de la sublim periodística anglesa del segle XVIII, ja escrivien pels diaris conscients de construir una obra unitària, articulada per peces complementàries. Carles Capdevila, director fundador de l’Ara i antic redactor a l’Avui, va aplegar en un sol volum un bon assortit dels seus treballs periodístics. Ha estat hereu d’aquella vella tradició britànica que en llengua catalana reprengueren Pere Coromines, Josep Pla i Joan Fuster en el passat segle XX. L’obra del nostre Capdevila relliga amb la d’aquells mestres de l’articulística en conformar un ampli retaule de la vida austera, en la línia mantinguda per l’humanisme europeu des del segle XVI. Tot i que les prestacions del diari digital ens posen ara a l’abast tot l’articulisme de Carles Capdevila i Plandiura, si més no el dels darrers sis anys i escaig, fou un encert que en fes una tria esdevinguda llibre de capçalera. Un dels articles que inclou està dedicat als “experts de capçalera” en qualsevol ordre de la vida. Demà farà un mes que ens va deixar, però gràcies als seus textos ell és un “mestre de capçalera”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.