República

Malgrat procedir històricament d’una família carlina, soc republicà fins al moll de l’os. Diria que fins hauria estat republicà si hagués viscut a la Catalunya del segle XIII, quan el rei Jaume engrandia el territori. En aquest aspecte, mai no m’he sentit representat en un estat monàrquic on es suposa que la sang blava –una altra enganyifa– serveix per a alguna cosa.

Trobo molt bé que un futur estat català defineixi el republicanisme com a valor fundacional. Si volem una cosa nova i efectiva és evident que no ha d’anar al darrere d’antics tambors, i en la configuració d’una Catalunya independent aquest és un fet fonamental. I no és una qüestió menor, quan això fa trontollar una possible futura confederació, ja que els veïns tindrien l’assignatura pendent de definir la dicotomia monarquia/república.

Per si queden monàrquics catalans, s’hauria de recordar que Felip VI de Castella és Felip V d’Aragó i Catalunya, per una qüestió nominal, perquè en aquestes terres hem tingut un Felip menys. Tindria gràcia que una Catalunya indepe rendís tribut a un Felip V sense recordar que davant la porta de moltes comunes catalanes un cartell indicava “Can Felip”, evocant el Borbó que va imposar una monarquia espanyola.

Total, de Felip a Felip no hi va quasi res i, ara, proclamar la república catalana seria tancar el parèntesi de tres-cents anys de trista història. No sé què passarà l’1-O ni fins on arribarà l’estira-i-arronsa amb Madrid, però la pregunta del referèndum em sembla encertada, ja que expressa clarament quina és la nostra aspiració de futur, és clar, sempre que les urnes donin majoria, que aquest és el repte.