Anem a Tarragona?

Hi ha molta gent del Camp de Tarragona que de tant en tant va a passar un dissabte d’oci a Barcelona: teatre i sopar. Celebracions íntimes, regals o fins i tot un interès cultural per allò que es cou avui dia fan moure amb naturalitat la població amunt i avall del territori. La cosa canvia quan parlem de distàncies curtes. Mentalment és més a prop Barcelona que la ciutat veïna. I això és absurd. Bona part de la població es mou entre el triangle Reus-Tarragona-Valls per motius professionals, però hi posa poc els peus per a oci cultural. Val a dir que el transport públic tampoc hi ajuda gens, i els problemes d’aparcament poden fer cansar qualsevol.

Aquest juliol tenim el Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) que, organitzat per la Sala Trono, és un bon motiu per trencar aquesta dinàmica. La programació del FITT és atractiva, i a sobre, hi ha propostes que només podrem veure aquests dies a Tarragona. El festival té un cap de cartell internacional, com Nigel Planer, el conegut Neil dels Joves, que repassarà la seva llarga trajectòria; i als escenaris del Metropol, l’antiga Audiència i el claustre del seminari hi actuaran companyies emergents europees. Europa, com el Camp, serà la població la que la construirà o no ho farà ningú. Fa anys els nostres alcaldes van fracassar estrepitosament en institucionalitzar aquesta realitat que és el Camp de Tarragona, com ara estan fracassant en la formalització d’Europa. Els polítics volen crear grans estructures i obliden que la cultura és allò que vertebra territoris. La cultura reuneix els ciutadans, i no només els beneficis econòmics, com tenen la taleia de pensar. Si naltros no ens creiem el territori –i això vol dir assumir-lo sense reserves i sense batalles irresolubles de campanar– des de Barcelona continuaran només mirant el sud quan es tracta de buscar algun racó on posar-hi allò que no volen tenir a prop, i no per venir-hi a veure què tenim i què fem.