Tribuna
Per la pàtria
“Tots sabem que és més probable un escenari de repressió que no la sortida unilateral ordenada i pacífica de l’Estat espanyol
Potser el que ara mateix sorprèn més de tota la lluita sorda pel referèndum és de la manera que arribem a tractar-nos a nosaltres mateixos dins el món sobiranista. Em sembla obvi constatar que trobo més recel entre companys de lluita que no ràbia i impotència davant de les dificultats que imposa dia rere dia el govern espanyol. Estem a les trinxeres, però més que queixar-nos de qui ens ha portat fins aquí, de qui ens ha empès a una situació plena d’incerteses, riscos i ensurts, estem burxant-nos a nosaltres mateixos, amb l’excusa que no som prou valents o que el company de l’esquerra no acaba de ser prou revolucionari. Si és veritat que el referèndum de l’1 d’octubre és incert, ¿de qui és culpa aquesta incertesa? ¿Dels sobiranistes? ¿O del govern espanyol? Estem en un punt en què la simple invocació d’aquesta incertesa sembla que ens faci traïdors.
Sembla que ja sabem massa de quina manera actua l’espanyolisme intransigent i la seva guerra bruta. I davant d’això fem acudits i ironies, mentre que recelem de la carn a la graella que pugui arribar a posar-hi el govern català. Estem més predisposats a culpar-nos a nosaltres que no a apuntar a qui sense cap mena de dubte posa els pals a les rodes, potser perquè això ja és cosa sabuda. Que Espanya sigui un tòpic, un acudit massa sentit, ens aboca a la crítica de la raó interna, a la suspicàcia sense aturador envers el company en la ja manifesta desobediència.
El que em convenç menys de tot això és la frivolitat amb què tanta gent s’atreveix a dir-li al govern què ha de fer. La valentia dels toreros des de la barrera, o dels entrenadors de futbol de barra de bar, o dels polítics de casinet i de tertúlia radiofònica. Jo no m’atreviria a dir-li a ningú de quina manera s’ha de jugar la seva llibertat, o el seu patrimoni i la seva carrera política. Dir-li a un polític català en el govern que ho ha de fer tot perquè es pugui votar el primer diumenge d’octubre, jugant-s’hi la llibertat, ho trobo bastant immoral. Hi ha gent que per la pàtria no és capaç ni d’escriure un articlet sense cobrar, però que va dient als altres que vagin a la presó si és necessari per posar les urnes. No sé. Alguna cosa fa una olor estranya. En això coincideixen els del PP i certs puristes sobiranistes, la mateixa fatxenderia que diu: “Eh que no us atrevireu, eh? Eh que no? A veure, a veure si us atreviu!”
I no estic parlant d’aplaudir la covardia ni de posar-nos el camí moralment fàcil cap al desistiment. Estic parlant de no anar escrivint receptes cap al triomf quan resulta que a davant hi tens tot un estat, amb les seves armes, exèrcit i presons. Espanya no és cap tigre de paper: tenim presidents afusellats, torturats i presos polítics que ens donen prou elements per saber el pa que s’hi dona.
Tots sabem que és més probable un escenari de repressió que no la sortida unilateral ordenada i pacífica de l’Estat espanyol. Dir el contrari amb l’excusa que estem al segle XXI i que a Europa no poden passar ja certes coses és una frivolitat irresponsable, sobretot quan es diu amb el gintònic a la mà i amb un bitllet d’avió a la butxaca. ¿A on està escrit que no poden passar certes coses? D’on surt aquesta curiosa filosofia de la història? Espanya està desitjant que passin certes coses, de fer-les passar. I això no és por, no, és simple sentit comú. Estem sentint com esmolen ganivets però tranquils, que no poden passar certes coses. En fi.
Si hom vol ser valent, que ho sigui i entri en política o agafi les regnes de l’invent, però no em sembla de valents anar escrivint receptes de coratge per als altres, amb l’excusa que la por és un estat mental, que les amenaces no tenen fonament, que Espanya lladra però no mossega, que l’únic enemic és l’enemic que portem a dins en forma de repressió assimilada al nostre sistema psíquic, o que la història ha superat certes guillotines.
Prescriure, sobretot des de la barrera, com vostè ha de jugar-s’hi el coll, el pa dels seus fills, la seva llibertat personal, el seu patrimoni o les seves ambicions polítiques em sembla una bestiesa i una immoralitat. La immoralitat espanyola és voler-nos callats i obedients. Però ara hi ha una immoralitat catalana que implica dir-li a la gent que hi posi el coll, que tanmateix els taurons no mosseguen perquè són un miratge mental creat per l’esperit servil i covard del catalanisme genètic, etc.
És obvi que d’aquest article en faran la lectura següent: “aquí en teniu un que va allisant el camí de la claudicació, i que ja n’elabora l’argumentari”. I m’heu d’entendre: jo estaria disposat a anar a la presó per Catalunya, però no més de vint dies. Vint-i-cinc a tot estirar.
