Crispetes

A casa anar al cinema ens agrada molt. Això no vol dir que sempre ens quedem asseguts fins al final de totes les pel·lícules que anem a veure. Més aviat la ratio surt desfavorable a la permanència a la sala. Quan un film no acaba de fer-nos el pes pactem 3 o 4 minuts més de coll al seu favor i, si no millora, marxem amb el convenciment que la part lúdica del nostre temps també té valor i no la volem perdre amb històries que, per excessivament lentes o transcendents o bé per insubstancials i avorrides, es fan soporíferes o difícils de pair.

Fa anys, una de les coses que m’agradava més fer, abans que s’imposés la moda dels halls de les sales de projecció amb botigues de fruits secs, llaminadures, begudes de tots tipus i crispetes, era menjar-hi un entrepà. Fins i tot hi havia arribat a cruspir-me un tall de pizza compartida.

Quan ho penso me’n faig creus perquè, tot i que els asseguro que jo intentava no fer fressa i menjar amb total discreció i dissimul tot aquell bé de Déu de carbohidrats, estic convençuda que els que estaven al meu voltant devien trobar-ho horrorós i molt desagradable.

Ara, quan algun dia, una vegada asseguts i disposats a viure una nova realitat, tenim la mala sort que algun desaprensiu amb una enorme capsa de crispetes i un vas amb palleta inclosa per xarrupar el refresc de torn se’ns asseu al costat, ja sabem que fins la meitat de la cinta haurem de suportar aquella fressa que se’t va ficant al cap i t’acaba obsessionant impedint que t’assabentis dels matisos dels diàlegs. Ja ho deia el Gato Jinks a Pixie i Dixie: “Malditos roedores”.