Això no és broma

Sap greu haver-ho de dir, però el cessament fulminant d’un conseller ha estat molt més efectiu que qualsevol proposta en positiu o escenificació festiva. Ha esdevingut la certificació definitiva que el govern Puigdemont-Junqueras no ha vingut a fer comèdia, sinó a complir amb el seu principal propòsit. Un objectiu, el que li ha encarregat la majoria de la ciutadania, que no és compatible amb tremolors a aquestes altures de la pel·lícula. Mesos enrere, expressar públicament que el 9-N no havia estat allò que inicialment ens havien venut despertava mirades de desconfiança i incredulitat. A dia d’avui, tothom qui resta actiu en la política catalana es refereix a aquella jornada en els mateixos termes: l’oposició unionista, per desacreditar el referèndum del dia 1 d’octubre, diu que serà un “nou 9-N”. L’independentisme, encapçalat pel govern, diu que no ho ha de ser, que no ho serà i ens explica exactament quines són les diferències que eleven el referèndum per sobre del seu cosí bord. Per això no és gens estrany que els principals artífexs del 9-N hagin mostrat la seva indignació arran de la destitució de Baiget –tal com ho han fet Francesc Homs i Joana Ortega– perquè amb això s’ha acabat tota una manera de fer basada a anhelar uns objectius sense estar disposat a pagar-ne el preu. És cert que ells l’han acabat pagant igualment però només perquè el que impera a Espanya no té res a veure amb l’estat de dret. El gest contundent del president Puigdemont ens indica que no es pot caminar endavant i mirar de reüll, de la mateixa manera que no es pot estimar de veritat des de la reticència i la desconfiança. L’expulsió de Baiget, sentint-ho molt per ell, ha vingut a anunciar-nos, com l’arcàngel Gabriel sortint d’entre els núvols il·luminat per un esplendorós raig de llum, que això no és broma i que tota empresa humana veritablement important només es pot fer posant en risc el patrimoni, l’honor o totes dues coses.