Més sou i estabilitat

És quasi com un nou mantra. La sortida de la crisi, visible per ara en les grans dades macroeconòmiques, ha d’arribar a les butxaques de les famílies i per això cal plantejar un nou horitzó d’augments salarials. És un mantra perquè ja pràcticament ningú ho posa en dubte, i experts i institucions econòmiques s’han afegit a l’exigència sindical amb certa intensitat. Evidentment hi ha matisos importants quan se senten els discursos oficials des de les patronals. El president de la CEOE, Joan Rosell, afirmava fa pocs dies que és “molt difícil” arribar a final de mes amb un salari de 800 euros i obria la porta a pactar un augment més enllà del 2,5% per a les franges més baixes. A pesar d’això les negociacions amb els sindicats encara queden lluny de trobar una xifra de consens. El problema dels salaris, que es mantenen baixos a pesar que els beneficis de les empreses tornen a pujar, és que en un escenari d’elevada precarització i temporalitat, podem acabar pactant un augment digne però amb un impacte limitat sobre l’economia familiar. Els contractes temporals segueixen sent els reis en el món laboral, i d’aquests el 40% tenien una durada de menys de 30 dies a Catalunya, amb dades del mes de juny. Per això cal avançar paral·lelament en salaris i en estabilitat, perquè cobrar 800 euros dificulta molt arribar a final de mes, però si a més el contracte expira el dia 30, encara més.