Vuits i nous
Catalunya a Mèxic
“«España» va rimar amb tot menys amb cap paraula agradable
El Greco era un local nocturn de la Ciutat de Mèxic. Uns amics d’allà ens hi van fer anar. En un petit escenari, se succeïen actuacions de grups folklòrics de diverses regions. El públic mirava i escoltava assegut davant unes tauletes. El tequila hi era molt consumit. El mestre de cerimònies que presentava els diversos grups en va anunciar un que, segons els nostres acompanyants, es distingia per mortificar el públic amb les lletres que improvisava. En una taula hi havia una parella de nuvis que s’havien casat aquell mateix dia. El marit va quedar servit de rimes procaces. La núvia i els amics que acompanyaven la parella s’ho prenien rient. Ell feia el cor fort. Quan la inspiració dels cantants declinava, un senyor que feia anar els llums de l’escenari i que ens havia sentit parlar ens va venir a preguntar: “Ustedes, de dónde son?” Jo sempre, anant pel món, em presento com a català o vingut de Catalunya. Com que llavors –parlo de fa quaranta anys– havia de fer seguir la identificació d’una pila d’explicacions i localitzacions geogràfiques, i com que l’ambient d’El Greco estava una mica carregat, vaig dir per treure’m el senyor de sobre: “españoles”. L’home va obrir molt els ulls i va pujar a l’escenari. Va parlar a l’orella d’un dels cantants. El grup es va girar cap a nosaltres. “España” va rimar amb tot menys amb cap paraula agradable. Van sortir “Colón”, els “hermanos Pinzones”, Isabel la Catòlica, Franco... Franco feia dos anys que s’havia mort. Tota la història d’Espanya passada per la trituradora dels glossadors. L’home dels llums va tornar: “De qué parte de España?” Em vaig decidir: “De Catalunya”. Va quedar horroritzat. Va córrer a parlar amb el cap de cerimònies. El grup va ser evacuat de l’escenari. El presentador va agafar el micròfon: “Perdonen: hemos tomado a unos señores por españoles cuando en realidad son catalanes, llegados de la tierra de la democracia y la libertad.” Un llum ens va enfocar. Els nuvis i tota la gent ens van aplaudir. Es va sentir un “Visca Catalunya”. L’home dels llums ens va venir a abraçar, plorant i contrit: la seva família era originària de Manresa. Les actuacions que van seguir van estar dedicades a “los catalanes que nos honran con su presencia”.
No sé si ara seria possible, a Mèxic, una escena semblant, ni saturada de tequila. Llavors els país no tenia encara relacions diplomàtiques amb Espanya i el record de l’emigració d’espanyols i catalans il·lustres després de la guerra es mantenia viu. La política d’exteriors del govern català incideix poc en Mèxic, o m’ho sembla. Ens ha oblidat, Mèxic, o en les actuals circumstàncies ens faria costat? M’hi ha portat pensar-hi el record d’aquella nit a El Greco. El Greco ja no hi és. Va caure en un terratrèmol.
