Un xic de mesura

Des del 2013, dormo intranquil. Percebo l’horitzó torbament dibuixat. Des del 2014, he anat constatant les subratllades alteracions del discurs polític. Des del 2015, els escàndols de corrupció no han deixat de créixer més enllà i més ençà de l’Ebre. He constatat com la corrupció corroeix el sistema democràtic, del qual abusen en la seva utilització aquells que tan sols busquen suplantar la llei, sovint amb la voluntat de fer coses diferents. Des del 2016, ha esclatat l’escenari social i polític amb un estrany paradigma a la italiana: allò polític, desviadíssim, allò econòmic, en la millor direcció. Francament, a pitjor política, millor economia. Ni més ni menys, la perllongada experiència italiana de final del segle XX fins que, després de Monti, a Itàlia s’ha perdut el rumb, i els seus bancs també estan en crisi.

Ara PER ARA, el 2017, contemplem el corol·lari d’aquest gran ensorrament moral des que Zapatero perpetrà alguns significatius errors, i el seu successor, Rajoy, no sempre encerta en les seves correccions. Avui ja no estem per romanços. El divorci entre economia i política sembla que es consolida, amb una queixa creixent per la sobredosi fiscal que aclapara totes les economies d’escala. El pas següent serà: per què volem, o necessitem, els polítics? La qüestió es planteja a partir del moment que ningú no encerta a trobar una sortida política a la gran crisi dels deu darrers anys. Pegats i constrenyiments, però cap solució, cap teoria capaç de pair el succeït i projectar una necessària perspectiva de l’horitzó. Ni tan sols un èmul de Maynard Keynes. Sequedat d’aquests cervells sobre el sexe dels àngels, i que són incapaços d’aturar les bogeries d’un Trump orfe de criteris morals, utilitarista fins al paroxisme, i que ara sembla descobrir les doctrines dels burgesos catalans del segle XIX amb la tutela dels mercats i el proteccionisme que, en canvi, en plena revolució industrial a Espanya –tot i que tardana– tenia algun sentit. Quan les multinacionals avui han esbocinat les fronteres, Trump ja no té raó, sona a regressisme, a vell; llevat que la batalla consisteixi a tancar l’aixeta a la desmesurada ambició d’eixes multinacionals que, ni paguen tributs, ni compleixen les lleis dels mercats locals. Són trituradors de tot allò que no siguin egoistes privilegis.

Alguns analistes cecs no s’adonen que estem redescobrint quelcom més que el neoproteccionisme –de què ja parlava Balmes dins La Societat. Anem pel camí de retrobar el neofeudalisme econòmic i financer. Què són, si no, les absorcions monumentals, la concentració de bancs, les compres devoradores d’empreses grans i mitjanes per la voracitat de les màximes corporacions del capitalisme universal? Què són, si no, els fons d’inversió que condicionaran les finances del món? Una ceguesa universal que ens precipita als postulats de Marx i Engels, al seu Manifest Comunista del any 1847. Doncs quins avenços! Enormes cegueses que es devoren a si mateixes. Què se’n farà, de la societat, quan aquest dessagnat capitalisme, autònom de la política, dicti els seus paràmetres d’eficàcia amb la substitució de l’home obrer per robots sense més consciencia que la seva deshumanització, la seva sobirania funcional mecànica? Els darrers estudis que conec parlen d’un 22% de la producció del món realitzada per robots –que s’amortitzaran en 1 any, quan ara ho fan en 8– a partir del 2020. On quedaran, les costures del sistema cedent? Haurem de desempolsar les teories malthusianes quan la població europea, asiàtica i africana creix de manera desorbitada, especialment a causa de les doctrines expansionistes de l’Islam?

Jo em pregunto si algú s’ho està qüestionant hic et nunc en l’àmbit polític de tants de necis dirigents amb qui democràticament ens regalem per la via del vot erràtic. Votar és sagrat, però votar en plena consciencia i responsabilitat, encara més, molt més. Lluny de les innumerables malapteses, els nostres governants (vegin el recent G-20 d’Hamburg; o el fal·laç absentisme polític de Rajoy; o la distracció d’Itàlia; o el Brexit del Regne Unit, o el desastre de Grècia, o la contrarevolució de Maduro a Veneçuela, etc.) ni tan sols s’aturen a escoltar les veus crítiques dels qui perceben (que són dels pessebres dels partits) una realitat inquietant del futur que treu el cap per la cantonada. El nostre sistema morirà amb la imperícia dels polítics més mediocres que hem tingut en els darrers seixanta anys: a Europa, a Espanya i a Catalunya. Entre nosaltres, el desconcert és general i la ceguesa creix en la proporció que “la majoria” –que jo no ho crec– no encerta a veure més enllà del procés. Algun dia generacions futures demanaran passar comptes i, aleshores, es descobrirà l’eclipsi del seny, la carència del debat, excessivament emocionalista, i l’ensorrament ètic d’uns anys potser ja definitivament perduts.