Cop d’estat

“Presa del poder per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses.” Aquesta és la definició de cop d’estat que es pot llegir en la Gran Enciclopèdia Catalana digital. Com podeu veure, malgrat que aquesta és l’expressió de moda dels sectors més reaccionaris per definir el procés català cap a la independència, no hi ha ni una sola d’aquestes característica que es pugui aplicar a un moviment estrictament democràtic, pacífic i majoritari dins de la societat que vol emancipar.

Sense anar més lluny, la setmana passada Xavier García Albiol –com en les darreres setmanes també havien fet altres membres del PP, com la ministra de Defensa María Dolores de Cospedal, Enric Millo o l’incombustible Jaime Mayor Oreja– va tornar a insistir en el tema. I ho va fer per justificar l’entrada de la Guàrdia Civil al Teatre Nacional de Catalunya per buscar evidències de delicte en un acte polític de JxSí i la CUP que hauria d’estar emparat per la llibertat d’expressió. Cop d’estat!, va pronunciar aquell que volia netejar Badalona. Cop d’estat!, va deixar anar abans d’intentar fer un acudit amb una cosa que no fa gens de gràcia. Albiol va recriminar al diputat Lluís Llach d’estar còmode durant el franquisme, “més al seu ambient, fent-se la víctima”. El president del PP català segurament no sap que Llach, com a cantant, va patir prohibicions, censura, detencions i, fins i tot, quatre anys d’exili només per haver criticat públicament la dictadura. I que quan va tornar, al febrer del 1974, aquell règim criminal que Albiol i els seus sempre s’han negat a condemnar encara va tenir temps d’executar Salvador Puig Antich i altres militants antifranquistes. I això, amb la imprescindible signatura de diversos ministres que posteriorment van ser dirigents del partit que avui representen Cospedal, Millo i Albiol. Parlem seriosament, de què és un cop d’estat i de les seves conseqüències?