Tremolor

Ningú no havia dit que això no seria fàcil. Tothom sabia que iniciàvem un camí sense retorn. El xoc de legitimitats és inevitable i el poder de l’aparell de l’estat –amb o sense clavegueres– està en escac. Però ara cal no girar el tauler i acabar amb èxit la partida, quan el 2-O inaugurarà una nova etapa que, passi el que passi, serà absolutament diferent.

Totes les posicions són vàlides i fins la criticada ambigüitat dels comuns forma part de la seva pròpia lògica. S’està davant del moment més definitiu dels darrers tres-cents anys d’història, i és normal que hi hagi tremolor de cames. El pas ferm el marca la societat civil, però el proper embat xocarà amb la primera fila; i això fa basarda quan el poder espanyol és capaç d’actuar sense mesura. Temps apassionants i imprevisibles.

Amb tot, la manera com Puigdemont administra el darrer capítol del desacord demostra que sap el que vol i quin és el seu compromís amb la societat catalana. Per contra, l’actitud tancada de la camada de Rajoy el condueix al diàleg impossible. Doncs, quan tinguin mig país imputat, què faran? Portaran a terme algunes de les amenaces que emanen de la seva estratègia de la por? Rajoy no es pot permetre l’ús de la força física, tot i que fa temps que està utilitzant la força legislativa. Catalunya ha portat Madrid a jugar al seu territori i, com deia aquella periodista desinformada, avui el partit està 1 a 0. I costarà fer un segon gol.

Amb l’impuls del nou govern, només falta que els comuns apostin per fer costat a la majoria social, que és una decisió imprescindible. Que no tremolin les cames, que cal guanyar la partida.