Màgia i gent

Els mites i les llegendes també formen part de la nació. Basats en, potser, fets reals, les transmissions orals a través de generacions hi han anat posant cadascuna la seva pàtina de misteri màgic fins que el fet esdevé llegenda i fantasia. Catalunya té un fons de llegendes molt ric, i moltes poblacions han fet del mite una marca turística. Com havia escoltat sovint a casa, “cada terra fa sa guerra”. Res a dir. El patrimoni –i la il·lusió també ho és– mereix ensenyar-lo i preservar-lo. Això, però, es pot fer bé o malament. Ningú no dubta que el cas del Comte Arnau, a més de llegendari i fantàstic, ha esdevingut una marca turística en una part del Ripollès, especialment a Sant Joan de les Abadesses. Des del 1995, organitzen els mesos de juliol el Festival del Comte Arnau, amb activitats que abasten un pilot d’àrees: teatre, dansa, festa, carrer, arts plàstiques, conferències de caire més científic, etc. És bo que hi hagi forasters interessats en la vida del territori. Un dels actes es va iniciar ara fa dos anys i consisteix en una processó d’ànimes perdudes, encaputxats amb una espelma que van rere un cavaller i una dama amb armadura i un cavall. La tètrica comitiva recorre, segons m’han explicat, els principals carrers a les fosques. Sembla que va partir d’una iniciativa ciutadana en la qual l’Ajuntament, com és lògic, va ser part implicada. L’any passat no es va fer: segons uns, per manca de pressupost, i segons d’altres, per manca de gent disposada a organitzar-ho de nou. La qüestió és que aquest any hi ha certes queixes perquè l’Ajuntament ha encarregat a una empresa de fora i especialitzada la processó de les ànimes perdudes que s’endú el Comte Arnau. Aquest fet concret m’ha dut a reflexionar sobre la confusió que actualment hi ha sobre el turisme com a motor econòmic. Així va funcionar al litoral als anys seixanta, i l’han degradat fins a límits incomprensibles. La conversió de Barcelona en un gran aparador està convertint els ciutadans en forasters a casa seva. La iniciativa de Sant Joan em sembla excel·lent. Apropar la gent al territori. Ara bé, aquesta externalització, com diuen els reis de l’eufemisme per evitar el vers d’aquella cúmbia, em sembla, de quítate tú pa ponerme yo... comporta cert perill. És evident que el foraster pot quedar bocabadat amb una escenificació espectacular. Cal no oblidar, però, que el patrimoni més important de qualsevol lloc és la seva gent. I em fa la impressió que sovint els nostres administradors ho obliden.