Les seccions de crèdit, avui

Cent anys no és res per a l’evolució humana; ni un gra de sorra, diria l’arqueòleg Eudald Carbonell, avesat com està de dir-nos que, amb tants milers i milers d’anys que tenim, encara no som humans. Però lluny de la immensitat dels grans esdeveniments de la història s’hi troben petits avenços que van ser vitals en el moment en el qual van néixer. Un d’aquests –petit, si voleu, però immens per a molta gent i per al país que teníem fa cent anys– és el de les seccions de crèdit de les cooperatives agràries. Una organització centenària que des del seu origen va ser indispensable per reforçar l’economia del món rural. Avui, encara tenim un centenar de cooperatives amb secció de crèdit, bona part de les quals es troben a les comarques de Tarragona i una trentena, a Lleida. Aquestes entitats mouen un volum de dipòsits d’uns 650 milions d’euros. Res, si ho comparem amb les grans xifres que mouen el món. Però han estat una eina imprescindible, sobretot per als pobles petits, aquells que encara avui queden lluny de tots els focus. Mireu, si no, com des de fa uns dies el municipi de Cornudella de Montsant, de menys de mil habitants, es va quedar la setmana passada sense l’únic caixer automàtic del poble, que va tancar. I això els que en tenen algun. Per això i per moltes altres coses les seccions de crèdit han estat vitals per finançar l’activitat pròpia de la cooperativa i dels seus socis. Però feta la llei, feta la trampa. En els darrers anys algunes seccions de crèdit han fet fallida (l’Aldea, Cambrils, la Canonja). Per una mala gestió i perquè s’han allunyat del que havia de ser el seu rol original. Ja no financem tractors, ara paguem el pis a la platja per al fill d’algú que ni és soci de la cooperativa. No poden fer la funció d’un banc, perquè no ho són. I ara haurem de veure si, passats cent anys, aquest model de finançament del món agrari, que encara és imprescindible per a molts territoris, es pot salvar, per salvar també el camp català, o cal repensar-lo.