Ecoespiritualitat

La darrera encíclica del papa Francesc encara porta cua. Els neoconservadors liberals americans s’hi han oposat radicalment. Els pensadors socials i ecologistes europeus l’han defensada amb èmfasi. El papa Francesc ens hi exhorta a viure una espiritualitat ecològica, una ecoespiritualitat global de signe franciscà, però en ple segle XXI. Nodrint-se del Càntic de les criatures, Jorge Mario Bergoglio obre les portes a una ecoespiritualitat i invita tots els homes i les dones del planeta a viure-la intensament.

Fent-se eco de les idees i els gestos del foll d’Assís, el papa vindica dos aspectes d’aquesta espiritualitat ecològica: la sobrietat i l’estima de cada cosa, per petita que sigui. Contra el consum desaforat, contra la producció desaforada, contra la moral de l’exhibicionisme i la cultura del tenir, el papa Francesc reivindica, com tants savis antics i contemporanis, la vida senzilla, la simplicitat en els estils i les formes de viure, de treballar i de desplaçar-se. Podem viure amb menys, podem ser feliços amb menys, perquè el que realment és decisiu per a la felicitat no és el fet de tenir, sinó el fet d’ésser i, sobretot, el de sentir-se estimat.

Aquesta ecoespiritualtiat exigeix l’escolta de la naturalesa, l’atenció als seus ritmes, als seus ensenyaments, a les secretes lliçons que n’aprenem quan observem el que hi ha, quan callem i ens parem i prestem atenció a tot l’univers que ens embolcalla. Per poder fruir de la naturalesa i aprendre dels lliris del camp i de les aus del cel, cal, però, aturar-se, desaccelerar-se i estar disposat a escoltar les paraules d’amor que ens fan arribar.

Aquesta ecoespiritualitat que el papa Francesc proposa sintonitza amb la recerca interior de molts ciutadans que estan fastiguejats de la gran ciutat, de l’hiperconsumisme, dels ritmes hiperaccelerats en el món laboral, de la bombolla tecnocràtica en la qual vivim, treballem i morim. Hi ha una recerca espiritual que troba en la naturalesa el bàlsam, la curació al desfici interior. El papa, sensible als signes del temps, als batecs de la nostra època, proposa una espiritualitat en comunió amb la naturalesa, de portes obertes, més enllà de les sagristies i els claustres.

La incessant creació de necessitats artificials a través de la publicitat i dels mitjans de comunicació de masses és una de les profundes causes d’infelicitat.

Ens mostren el nou objecte, ens el posen davant del nas, ens creen la necessitat de tenir-lo i, aleshores, fem tot el que calgui per posseir-lo. Quan el tenim, envelleix molt ràpidament, perquè en molt poc temps n’apareix un de nou en el gran aparador del món que té més prestacions i la publicitat comença, de nou, a activar el nostre desig de comprar-lo. Vivim, així, encadenats al consum, o bé frustrats, perquè no podem haver-lo i ens quedem palplantats enfront de l’aparador veient com altres, amb més poder adquisitiu, consumen el seu desig possessiu.

Escriu el Papa Francesc que la felicitat no rau en el fet de tenir; rau en l’ésser i en l’amor, i que solament hi ha pau interior quan un ésser humà s’accepta a si mateix amb gratitud i és capaç de controlar i de dominar la seva facultat de desitjar. “Cap persona –diu– no pot madurar en una feliç sobrietat si no està en pau amb si mateixa” (225). I hi afegeix: “Una expressió d’aquesta actitud és aturar-se a donar gràcies a Déu abans i després dels àpats. Proposo als creients que reprenguin aquest valuós costum i el visquin amb profunditat” (227).

Des d’una clara òptica personalista, el papa Francesc posa el centre de la felicitat en la relació, en la qualitat dels vincles que establim amb els altres i amb Déu. La felicitat no rau a satisfer l’instint possessiu. Necessitem coses per viure, però les coses no donen la felicitat.