Falses aparences

Coincidiran amb mi que arriba un moment que ja tenim ganes que s'acabin les festes. Els dinars i els sopars segueixen una lògica impecable que no ens deixa temps per recuperar-nos. Podem fer una bona caminada per compensar, però al cap d'unes hores tornem-hi que no ha estat res. I que consti que no sóc contrari al Nadal, m'agrada i no tinc recança d'afrontar els àpats pantagruèlics, ni les llargues sobretaules, ni els jocs de cartes per allargar la vetllada i fer passar els gintònics. Però la immoderació passa factura i arribem al cap d'any carregats de bons propòsits i d'excés d'equipatge. Hi ha crisi, sí, i la gent potser no compra tanta qualitat, però compra com sempre i tot i que ara els comerciants diran que la campanya no ha estat com la d'altres anys, només cal anar a qualsevol botiga o àrea comercial per comprovar-ho. Estem avesats al consum i no hi ha crisi que l'aturi. A més, els que encara tenim la sort de treballar, tampoc ens estem de fer vacances, només faltaria! Fins i tot, ens aventurem a fer un petit viatge per no trencar el costum. Filarem més prim, perquè som conscients que el corn de l'abundància s'ha esgotat, però no renunciem a viure la vida com l'hem entès durant els anys de vaques grasses. De fet, les incongruències començaven quan algú demanava –i li concedien–, un crèdit per anar de vacances. No vulguin més gran contradicció de la societat liberal que ens ha tocat. A casa sempre m'ho havien deixat molt clar: no compris allò que no puguis pagar, i encara que no els he fet cas al cent per cent, mai no he entès com es pot viure al dia des de l'opulència fingida. Voler aparentar el que no s'és ha esdevingut un dels grans mals de la societat que cavalcava sobre el totxo. Ara que han caigut les màscares hem de recuperar un principi elemental de l'essència de la vida: abans que res, sigues tu mateix.