Que no em busquin al cine!

He canviat tres vegades de tema. D’inici volia parlar de la Guàrdia Civil al TNC. El tema se’m barrejava amb la comèdia, teatre, cinema. Tota mena de representacions emeses a les cadenes de televisió. De fet, a casa ja no mirem cine ni anem a teatre. Quin millor espectacle ens poden oferir que aquesta gran pel·li d’intriga, amb judicis directes, comissions d’investigació i..., notícies de bons i dolents. Ens despertem amb el “bon dia, Catalunya” de la Terribas. Per tant, doncs, ja fem un tast abans d’esmorzar amb l’entrevista seguida de la tertúlia. Mentre esmorzem, ens acompanya l’Heredia, aquests dies la Solé, en una tertúlia, quasi sempre interessant. De fet, ja en tenim per passar el matí, però llavors venen els diaris. A casa n’hi ha dos de paper i cinc d’electrònics. Els electrònics me’ls empasso després del cafè amb llet. Del Figaro, Le Monde, Washington Post, m’aturo a VilaWeb, elNacional.cat i El Món, amb una mirada a l’Indirecte.cat. Llavors arriben els amics, alguns amb els post més anticatalans del segle que tenen la virtut de despertar-me del tot i dic al primer que arreplego: “Escrivint aquestes escombraries t’infectaràs els dits.” Temps enrere, miràvem sèries, canals informatius i cinema. Ara, per la meva part, entro a Facebook i faig quatre o cinc piulades a Twitter. I l’abandono. És l’hora de fer de periodista. Oh, com enyorava els temps de la informació. Era en aquells altres temps de traspàs, just al 1977, fa 40 anys, quan feia de corresponsal gironina a Mundo Diario, el rotatiu del PSUC, i havia d’enviar la notícia diària, extreta aquells dies de tots aquells temes punxeguts de les entrevistes al López Rodó, al Fraga i a la gent propera. Aquells dinars al Saratoga, quina delícia. I poder fer preguntes fortes a aquells homes del franquisme... Un gaudi. Escriure-ho em duia feina, com me’n duien les mononotícies sobre el cràter de Bescanó, l’extracció d’àrids de Santa Brígida d’Amer. I el port recreatiu de Platja d’Aro, amb el germà de la Balletbò i el riu Daró. Les enviava de pressa a en Collelldemont. Doncs des d’aleshores no explicava notícies, com ara faig. Pamflets, que anomenen els innombrables amics del contravot. L’apoteosi em pensava que seria dimarts, amb Les clavegueres d’Interior, fugim, adeu-siau, fora aquest desventurat Estat. Trending topic. Però encara no sabia que dimecres trobarien mort amb un tret al pit en Blesa. Un suïcidi d’havent esmorzat. Estrany. Ningú no s’ho creu. Per cert, en faig una novel·la, de la meva experiència a Facebook... Amb una mica més de teca, és clar.