La partida es juga a casa

El lehendakari Ibarretxe es va posar la gent a la butxaca a El Born amb el seu discurs clar i profundament catalanista. De fet, abans del col·loqui, insistia des de la proximitat en dues idees de base: que havia vingut a fer-nos una abraçada per dir-nos que està amb nosaltres i, sobretot, per demanar que el procés que està vivint el poble de Catalunya, el que l’enyorada Muriel Casals va batejar com “la revolució dels somriures”, no perdi l’alegria a les cares que detecta en tot aquells que aquí, a casa nostra, tenen un somni i el volen veure complert el dia 1 d’octubre. De la xerrada franca em vaig quedar una consideració: la constatació que tots els processos que s’han viscut a Catalunya i al País Basc per fer un pas endavant, en el que se n’ha dit separatisme, dret d’autodeterminació o dret a decidir, han fracassat no per culpa de Madrid, sinó dels catalans i dels bascos. Ho deia amb aquella determinació que mostra quan parla de les coses en què creu, la que va fer servir per defensar el que es va anomenar Pla Ibarretxe al Congrés dels Diputats i que va escoltar de la mateixa manera per l’Espanya castellana que la demanda de Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera d’un referèndum per Catalunya: amb un flabiol sonant! Ibarretxe alertava del que va patir en carn pròpia, els cavalls de Troia que tot procés té. Així han acabat sempre les coses des de fa 300 anys, malament, però no per culpa de Madrid ni de la seva intel·ligència política, sinó per culpa de nosaltres. Ho repetia ben clar: el procés si se’n va en orris no serà per la força de Madrid, sinó per la debilitat pròpia. Jordi Turull ho va captar i va demanar 76 dies d’excedència a hiperventilats i tiquismiquis. El problema el tenim aquí i això ho sap el govern català. El futur del procés no depèn de les amenaces de Madrid, sinó de les debilitats o les fortaleses dels catalans. Turull va reblar el clau: “Només em fa por una cosa: que ens inhabilitin els ciutadans de Catalunya.” Doncs això.