La seva pel·lícula

Deia Lluís Llach, en un acte a Girona sobre el referèndum: “Doncs no, no tenim por.” Malgrat que ens vulguin vendre pel·lícules de terror, amb vedets vestides amb passamuntanyes entrant en institucions com el Parlament o el Palau de la Generalitat. És la seva pel·lícula, basada en un argument d’amenaça i opressió, i amb la qual es pensen que minaran la confiança dels ciutadans. Perquè aquella imatge dels agents de la Guàrdia Civil entrant a les seus dels nostres òrgans de govern no és un missatge dirigit a l’executiu català, sinó a cadascun d’aquells que l’1 d’octubre tenen la gosadia de voler anar a votar. Venia a ser una mena de tràiler d’avís: “Mireu del que som capaços.” Com sempre, i és d’agrair, l’Estat manté els guionistes equivocats. Aquella imatge impactant que buscava demostrar qui té la paella pel mànec ha generat un efecte totalment contrari. Qui vol continuar en un estat que prioritza l’escenificació abans que l’efectivitat per esclarir investigacions judicials? Un estat que et tanca l’aixeta del pressupost perquè t’ofeguis i que rebutja les urnes perquè no vol sentir l’opinió dels seus ciutadans, que són tractats com a súbdits de l’època medieval. Arribats a aquest punt de la pel·lícula, però, res no sorprèn. La trama argumental és tan repetitiva que l’espectador ni s’immuta. De fet, la sala és pràcticament buida. Ara fan un film millor. Es titula referèndum i l’estrenen l’1 d’octubre.