I passa que t’he vist

No sabia que el fenomen dels Kilians Jornets arribés a aquest nivell de fal·lera col·lectiva, sense fre. Algunes excursions recents m’han demostrat l’assentament d’aquesta manifestació, no imputable al mateix Kilian Jornet, que dota de contingut les seves aventures i reptes i no en té cap culpa, que li surtin imitadors pertot. Una pujada al Matagalls, aquest juliol, va ser l’evidència absoluta. Ara el Matagalls sembla quincalla si parlem de la dificultat dels cims, però és una excursió bonica d’un matí. En pujant ens vam creuar amb un grapat de corredors: tot homes i una dona que crec que va pujar i baixar més d’una vegada. Un cop dalt, em va cridar encara més l’atenció que érem dels pocs que ens assèiem i fèiem queixalada a un entrepà; comme il faut, no? Tant si arribaven a peu com corrent, els excursionistes –ara runners o practicants de trekkings– estaven una estona de res al cim i en marxaven esperitats, com si fessin tard a alguna banda. Em sembla que hem pujat les presses del món urbà a la muntanya. El pitjor d’aquesta circumstància crearà, com sempre, un slow mountain, un moviment d’aprofitats i de vius que ens ensenyarà, amb tots els seus productes innecessaris, com s’ha d’anar a la muntanya com sempre s’havia fet. I n’hi ha que compraran la moto, com abans l’han comprat d’altres coses. Són molt pesats la manca de naturalitat, els discursets dels qui descobreixen la sopa d’all cada setmana i la voracitat del mercat que tot ho devora i de tot en fa un detritus.