de set en set
Vides que no es volen viure
Llegint o fullejant llibres que genèricament s'anomenen d'autoajuda, reflexionant sobre la profusió de títols que se'n publiquen i les xifres de venda, no sembla forassenyat concloure que hi ha un percentatge alt de la població que viu una vida que no vol viure. Alguns potser no en són ni conscients, van fent i ja arribarà el dia en què un fet puntual desencadenarà la descoberta. D'altres sí que ho tenen clar, però les compensacions del tipus d'existència per la qual transiten diàriament fan que, cada matí, a l'hora d'endegar la maquinària s'autoimposin una realitat molt diferent de la que els agradaria trepitjar. Hi ha el cas a la inversa; dels que, tenint clar el que volen, s'han d'adaptar al que hi ha, perquè és la realitat (en formar mil i una circumstàncies) la que els té atrapats. Hi ha molts altres perfils: els que es deixen arrossegar pels convencionalismes i fan el que toca quan toca; els que practiquen la impostura, o, sigui perquè no sigui dit que fan el que toca quan toca, fan tot el contrari sense que això els ompli. Els que resten immòbils i no s'atreveixen a sortir de les vies deixen que altres prenguin decisions per ells per la por de no equivocar-se; els que es pensen que si no decideixen sempre se'ls titllarà de febles...
Viure comporta un preu onerós emocionalment: hi invertim un gavadal d'energies, hi projectem un grapat d'il·lusions, hi aboquem grans esforços per aconseguir els nostres projectes. Viure és tan exigent que fins i tot es pot arribar a oblidar fer-ho. És llavors quan viure ens pesa. Perquè hem bandejat el que de veritat val la pena valorar. Hem mirat tant per nosaltres que hem oblidat els efectes guaridors i energètics de provocar un somriure, de confortar els que ho necessiten, d'acompanyar els que estan sols, de donar en lloc de rebre.