¿I si jo fos espanyol?

M’he preguntat moltes vegades què pensaria del procés català, del referèndum i tota la pesca, si jo no hagués nascut al Penedès (i no professés les idees que professo), sinó que ho hagués fet, posem per cas, al Burgo de Osma, i, per tant, fos espanyol de cap a peus, sense fissures, i no només per obra i gràcia d’un DNI que no he sentit mai que m’identifiqués, tot al contrari. Quan m’ho pregunto, em solc respondre que potser no pensaria exactament com penso ara –com penso, de fet, des que tinc ús de raó–, però vull creure que sí que, almenys en una cosa, coincidiria amb el meu jo més irrenunciable: en la defensa que no és mai sobrer preguntar i escoltar què pensa i què vol la gent. Potser si hagués nascut a Sepúlveda, a Écija o a Albarracín abraçaria una certa filosofia podemita: referèndum sí, però sent partidari d’un marc federal, d’una Espanya de nacions. Confesso que, ara que ja s’ha fet tard a tot això, malgrat les bones intencions del maquiavèl·lic Iceta, és una idea que no em desplau del tot. Irrealitzable, certament: només cal repassar una mica la història, i entendre com l’ànima castellana ha afaiçonat la idea d’Espanya –i com l’andalusa l’ha pintat de colors ben llampants.

Vaig tornar-me a fer aquesta pregunta dies enrere, quan vaig passar un parell de dies ben salutífers a la Vall d’Aran. Hi vaig visitar algun poble que no coneixia i que em va encantar: Salardú, per exemple, i, encara més, Arties. Com que el temps era limitat i amb els altres dos companys d’escapada volíem visitar un munt de coses, no vaig poder sentir allò tan bonic que diu Maragall en les seves Pirinenques: “La pensa a poc a poc se’m desaferra…” Al contrari: més que desaferrar-se’m, la pensa se’m feia més i més conscient del que l’entorn li anava oferint. De la característica realitat aranesa, segons com més amarada d’occitanitat que no de catalanitat.

La llengua –l’aranès: una varietat del gascó, dialecte de l’occità– és present als rètols dels establiments i a les senyalitzacions viàries, però se sent poc al carrer, on el català no és del tot estrany i el castellà resulta majoritari. La Vall d’Aran és una singularitat, per fer servir una denominació d’arrel castellana i commiserativa. Un minúscul país de 33 municipis i 10.000 habitants. Administrativament, una comarca catalana. ¿Què passaria, però, em continuava preguntant, si els aranesos demanessin un referèndum per separar-se de Catalunya? ¿Hi podria estar en contra, jo? De cap manera! Sé que són realitats molt diferents. Que Espanya ha estat un gran imperi, i d’això en resta una feixuga herència (de l’imperi medieval català, en canvi, ¿qui se’n recorda?). Però –i ara no discuteixo la manera com s’ha arribat fins aquí– és ben legítim que els habitants d’un país es puguin expressar sobre què volen ser, ja siguin els de Catalunya o, si fos el cas, els de la Vall d’Aran.